L'any 1067 fou un any en què el Comte Ramon Berenguer I de Barcelona, Girona i Osona va expandir els seus dominis i va dconsolidar el seu poder pacificant els senyors feudals i imposant la seva autoritat amb els usatges de Barcelona que es comencen a codificar en aquests anys. A més, l'economia comtal estava en un moment d'auge degut a que cobrava paries de diversos emirs andalusins.
Entre els anys 1066 i 1071 els Comtes de BarcelonaRamon Berenguer I i Almodis de la Marca compren els Comtats de Carcassona i de Rasès.[2] Després que durant l'any anterior dels comtes amb Ermengarda de Carcassona i el seu marít Bernat Ató Trencavell, al maig del 1067 signen la compra dels drets successoris dels comtats de Carcassona i Rasès i la cessió de sobirania sobre les seves ciutats i castells per 1100 unces d'or finançades amb l'or obtingut del pagament de paries per part dels emirats de Saraqusta i Làrida que s'havien rebut entre el gener i febrer.[3] Aquesta compra no només era sobre la propietat, sinó que significà una transferència de la sobirania política que significà que els comtes de Barcelona esdevinguessin actors importants d'Occitània.[4][5]
Durant la Pasqua es va celebrar a Barcelona una gran assemblea de Pau i Treva de Déu, que Ramon Berenguer I va aprofitar per imposar la seva autoritat sobre els nobles urbans i els castlans de la regió, com els de Montjuïc, cosa que va convertir a la ciutat en un recinte segur per al comerç. A l'estiu arriba a la ciutat la notícia de la deposició i excomunicació de l'arquebisbe de Narbona, Guifré de Cerdanya i Ramon Berenguer rep el legat papal, Hug el Blanc, distanciant-se del seu oncle per mantenir el favor de Roma.[6] A la tardor els comtes presideixen diversos judicis a la cúria per resoldre plets de propietat entre la Catedral de Barcelona i alguns nobles locals com Miró Riculf a la zona de Vilassar i les resolucions posen per escrit uns precedents que acabaran formant part dels Usatges de Barcelona.[7] A finals d'any diversos vassalls occitans i catalans van viatjar a Barcelona per formalitzar els seus juraments de fidelitat: Ermengarda de Carcassona, Bernat Ató I Trencavell, nobles del Menerbès i del Lauraguès (senyors de Menèrba i de Laurac) i el mediador Guillem de Salses (del Rosselló).[8] Respecte a l'urbanisme de la ciutat comtal, durant l'any 1067 es milloren les infraestructures de la ciutat, sobretot les muralles romanes i el Palau Comtal, amb obres pagades amb or de les paries musulmanes.[6] El comerç de la ciutat està en expansió internacional que es demostra en en fet que el port rep diversos vaixells que importen fusta i productes de luxe des de Turtuixa i Dàniyya.[7] Respecte als balanços dels cobraments i pagaments del comtat a finals d'any, van comprar per 1100 unces d'or (33 kg d'or pur) la sobirania dels dos comtats occitans que incloïa més de 30 castells i ciutats fortificades i van rebre 10.000 unces d'or dels emirats de Làrida (2000), Turtuixa (2000), Dàniyya (1000) i Saraqusta (5000).[9][10]
L'emperador japonès Go Reizei mor l'any 1067
Al Vallès el castlà del Castell de Barberà signa un document en què lliura la "potestat" del castell al comte de Barcelona sempre que ho demani demostrant que aquest deixa de ser una propietat privada del senyor feudal i és una cessió delegada del comte de Barcelona.[4] A l'actual Maresme, el noble Miró Riculf cedeix un alou al terme de Vilassar a la catedral de Barcelona en un document que descriu les fites de propietat fins el mar.[7]
Al comtat d'Osona un document demostra que el Ramon Berenguer actua en un judici entre el bisbe de Vic i els senyors feudals sobre els drets de pastura i els delmes del poble de Roda de Ter i el castelll de l’Esquerda.[11] El noble Bernat Transver ha de comparèixer en un judici davant la cúria comtal d'Osona per delimitar els termes del Castell de l'Aguda (Torà) amb els alous que pertanyien al bisbat de Vic. En aquest document s'hi descriu detalladament la geografia de la zona fronterera:[12] s'hi esmenta que la riera de Cellers separava l'alou de l'Aguda amb les terres del bisbat; que el camí vell connectava l'Aguda amb el Castell de Figuerola; i que la Torre de Vallferosa feia de sentinella del castell.[12]Gombau de Besora, un dels nobles més poderosos d'Osona signa un conveni amb Ramon Berenguer I comprometent-se a no fortificar noves torres sense el seu permís al castell de Curull (Sant Pere de Torelló), cosa que mostra un fre al poder dels nobles osonecs per part del comte barceloní.[13]
Al comtat de Girona Almodis intervé directament en una disputa de límits prop de l'actual Hostalric entre el senyor de Cabrera i els monjos de Sant Salvador de Breda d'un bosc comunal en què es detalla l'ús de la fusta i el carbó essent un dels primers reglaments forestals de Catalunya:[14] regula el dret a tallar arbres per la construcció del castell d'Hostalric i de les cases, on diferencia entre la fusta per fer bigues i la llenya petita; autoritza la crema controlada per fabricar carbó vegetal per a les fargues i la calefacció; i regula el dret que els porcs puguin menjar glans de les alzines.[15]
La reina de Lleó i reina consort de Castella Sança I mor l'any 1067
Al Penedès es consolida la pau després de la revolta de Mir Geribert. Aquest i els seus fills signen convenins en què reconeixen la potestat del comte de Barcelona sobre el castell de Subirats que era un punt estratègic per la defensa de la zona contra els sarraïns.[16] La família dels Mediona renoven els seus juraments de fidelitat al comte de Barcelona pel castell de Mediona qui els va obligar a documentar la seva potesta sobre el castell per controlar la frontera sud.[17]
El comte Ermengol IV d'Urgell consolida el seu domini essent encara molt jove, després de la mort d'Ermengol III i de la pèrdua de Barbastre a l'any anterior. Es documenta la reorganització de la zona de Gerp i de Balaguer i en els documents de les donacions del difunt Ermengol III es citen quins béns de la frontera havia de defensar el nou comte supervisat pels eclesiàstics: els castells de Pilzà, de Purroi, els alous de Gerb, i els drets sobre Barbastre (tot i que l'havia acabat perdent després de la seva mort).[18][19]
A les portes de les valls d'Andorra, el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles rep la cessió de diversos alous que pertanyien a nobles urgelencs que havien anat a l'expedició de Barbastre per demanar l'ajuda de Déu en un moment de perill a la frontera:[20] a Anserall i zones properes a La Seu d'Urgell, a la vall de Sant Joan de les Valls de Valira, a la zona d'Arfa i la cessió dels delmes dels alous de l'Urgellet (la plana de la Seu), que s'estaven disputant amb el bisbat d'Urgell.[19][21] Els donadors d'aquests documents són Ramon Bernat i la seva esposa Ermergarda,[19] el bisbe Guillem Guifré,[22] els marmessors d'Ermengol III (Guillem Miró i Arnau Mir de Tost),[18] i Miró i la seva dona Guilla.[20]
Els caps de les llars d'Andorra renoven la fidelitat envers Ermengol IV com a senyor de les valls després de la mort del seu pare, tot i que el bisbe d'Urgell posseïa molts alous. El comte manté el dret a la crida a les armes (host i cavalcada) i a executar la justícia.[23] Al principat, el bisbe Guillem Guifré regula el cobrament de censos i delmes dels alous de Sant Julià de Lòria i de Santa Coloma demostrant que el bisbat també actuava com un senyor feudal.[24]
El cal·lígraf de la Xina dels Song Cai Xiang mor l'any 1067
Al sud del comtat, un document notarial confirma la propietat dels alous que havien patit ràtzies sarraïnes als propietaris del terme de Ponts després de la mort d'Ermengol III.[25]
El bisbe Guillem Guifré confirma la dotació de la canònica de Santa Maria de Solsona que tenia drets sobre diversos castells de la frontera consolidant la repoblació cristiana de la zona.[26] El monestir agustí de Santa Maria d'Organyà rep una donació important d'alous, terres de cultius i horts a Organyà de part de diversos propietaris locals perquè es consolidés la comunitat monàstica que protegia el camí cap a la Seu d'Urgell.[19] El bisbe presideix un judici sobre la propietat d'unes vinyes d'Anserall entre un pagès lliure i el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles en què delimita les fites de les propietats.[21]
Un document demostra la jurisdicció espiritual del bisbat d'Urgell sobre la conca de Tremp (del comtat de Pallars Jussà): el bisbe reclama els delmes dels castells nous que havien bastit Arnau Mir de Tost i la seva filla Valença Mir de Tost. D'aquesta manera es demostra la tensió entre les jurisdiccions dels nobles i els eclesiàstics.[28]
Hi ha documents sobre un intent de pau o treva entre Artau I de Pallars Sobirà i el seu cosí Ramon IV de Pallars Jussà que demostren la tensió constant entre els dos comtats. Els dos comtes acorden no atacar-se des d'algunes fortaleses frontereres (el castell de Mur o el castell de Llordà) i estableixen la seva sobirania respectiva sobre els passos de muntanya que els connectaven amb el comtat d'Urgell.[29]
El comte Ramon IV de Pallars Jussà i el castlà de Castell de Mur signen un conveni en què el segon reconeix la potestat del comte obligant-lo a obrir-li les portes del castell sempre que ho demanés.[30] Un altre document confirma la cessió d'un noble anomenat Eslonç d'uns alous de la zona de Senterada al bisbat d'Urgell, cosa que confirma que el bisbat penetra al Pallars establint una zona de seguretat entre els dos comtats.[19] El castell de Llordà reorganitza la seva guarnició després de la mort d'Arnau Mir de Tost: la seva filla Valença de Tost (comtessa consort de Pallars Jussà) passa a gestionar el castell per assegurar que els cavallers vassalls dels Tost mantinguessin el control de la zona d'Isona.[31]
El monestir de Gerri, al comtat de Pallars Sobirà, es pleiteja contra uns nobles locals que li havien près els drets de pesca i molins al riu Noguera Pallaresa. El monestir guanya el plet reafirmant la seva propietat sobre aquests recursos.[32]
També al Pallars Sobirà, Artau I intervé en un plet entre els habitants de la Vall d'Àneu i alguns nobles vinculats al castell de València d'Àneu sobre els drets de pastura. La resolució estableix una treva permetent que els ramats del monestir de Santa Maria de Gerri transitessin lliurement per les pastures. D'aquesta manera, el comte es posa al costat del poble contra els nobles locals.[32]
La frontera de la Baixa Ribagorça es reorganitza després de la mort del comte Ermengol III d'Urgell l'any anterior i la posterior pressió militar de l'emirat de Saraqusta a la zona. Sanç Ramires demana l'ajuda dels nobles ribagorçans per reforçar els castells de Pilzà i Purroi a canvi de cedir les rendes de les salines de Peralta de la Sal.[33]
L'any 1067 comença el bisbat de Ramon Dalmau com a bisbe de Roda d'Isàvena, que durarà fins a l'any 1094. Aquest presideix un judici de la diòcesi contra un noble local per la propietat de l'alou de Castigaleu en què es confirmen els drets de la catedral sobre les primícies i delmes del territori i es delimiten les fites que separaven les terres de cultiu de les zones de pastura de la serra de la Mellera.[34] Un noble anomenat Sanç cedeix un alou a a La Vall de Lierp a la diòcesi de Roda en un document que cita la producció de mel i cera a la zona per la fabricació de veles per la catedral.[35]
Al comtat de Sobrarb el monestir de Sant Victorià rep la confirmació reial de les seves possessions a la vall de l'Ara i a Aïnsa. El rei visita el monestir i rep la fidelitat de l'abat a canvi de confirmar que aquest era el principal gestor dels boscos i pastures del massís de Penya Montanyesa, fent front al poder dels nobles feudals.[36] Durant el 1067 s'amplia i es fortifica la torre de guaita de Samitier que controlava la frontera entre Sobrarb i la Ribagorça. Un document confirma que els habitants de Samitier pagaven "decimas" per mantenir la guarnició reial en un moment en què Sanç Ramires volia tenir el poder de la defensa de les valls del Cinca.[37]
El comte Ramon I de Cerdanya domina els comtats de Cerdanya, Berga i Conflent des del 1065 al 1068. Tot i que el seu germà l'arquebisbe de Narbona,Guifré de Cerdanya perdi el domini de l'arquebisbat degut a que és excomunicat, el comte de Cerdanya no perd el domini dels castells i possessions que li havia cedit el seu germà gràcies a la mediació del seu nebot Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, que comença a dominar els comtats de Carcassona i Rasès.[38] Durant el 1067 es documenten donacions pro anima i confirma els privilegis dels monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà juntament amb el seu fill Guillem I de Cerdanya, que ja governava juntament amb el seu pare.[39]
El comte Ramon i el seu fill Guillem presideixen un judici entre un cavaller local i el monestir de Sant Miquel de Cuixà sobre la propietat d'unes terres de cultiu situades a la plana de Llívia. Aquest document descriu les antigues fites romanes que delimitaven els camps de cereals de la Cerdanyen i reafirma la protecció dels comtes dels dominis del monestir, que guanya el plet.[40]
A l'actual Ripollès es milloren les defenses del Castell de Ribes i Ramon I autoritza a que el seu castlà cobri una part de les taxes de pas dels ramats si mantenia la torre de defensa.[41]
Al comtat de Conflent un pergamí parla sobre la donació de diversos horts i drets d'aigua a la comunitat de monjos de l'antic monestir Sant Andreu d'Eixalada (inundat pel Tet l'any 878), situat prop de les actuals Gorges de la Carança i Tuïr, que s'havien transferit a Sant Miquel de Cuixà.[42] Aquestes donacions volien que es mantinguessin els canals de reg que ja començaven a ser regulades pel poder monàstic per augmentar la producció agrícola.[43] Un altre document confirma que Sant Martí del Canigó posseïa uns alous a Pi de Conflent i els drets d'explotació de mines de ferro i dels boscos.[44]
Galceran I de Pinós, vassal del comte Ramon, senyor de Pinós signa un document sobre la gestió dels alous a la zona de Bagà i el control del pas pel Coll de Pal cap a la Cerdanya. Aquest document demostra que els Pinós ja governaven l'Alt Berguedà.[46] El senyor de Pinós garanteix la preferència dels ramats del monestir de Sant Llorenç prop Bagà sobre dels dels propietaris de Bagà.[47] Galceran confirma al monestir de Sant Llorenç prop Bagà que posseeix diversos alous a Bagà i a Gréixer en un pergamí que detalla que el monestir podia rebre censos en espècia d'una zona que disputava amb nobles locals.[48] El monestir rep la donació de parcel·les de vinya prop de les fonts de l'Adou (naixement del Bastareny) d'un propietari que vol ser enterrat al claustre del monestir.[49]
També està documentat que els Mataplana, vinculats al bisbat de Vic però amb dominis al comtat de Berga, tenen drets sobre alguns molins fariners al Llobregat a la vall de Lillet.[50] El bisbe de Vic fa un acte de confirmació de béns de l'església de Sant Salvador de la Vedella que reafirmen els límits parroquials i confirma que els delmes de les mines de ferro es destinin a la parròquia perquè no els usurpin els senyors del castell de Cercs.[51]
A La Valldan (Berga) es registra un intercanvi entre el bisbe de Vic i un noble local; aquest document cita que a la plana de Berga hi ha vinyes i molins d'oli.[52]
El monestir de Santa maria de la Portella rep la donació d'uns alous d'Olvan. Els nobles locals (Bernat i Adelaida) li donen al monestir terres de cultiu, boscos, drets de pastura i el dret a cobrar els censos dels seus serfs per la salvació de les seves ànimes.[53] Un document recull la delimitació de les parròquies al voltant de la Quar en què el bisbe de Vic fixa els drets de primícia que es disputaven els senyors del castell de la Quar amb el monestir de la Portella.[54]
A l'actual Gironella es documenta que hi ha una torre de guaita i un gran mas al costat del Llobregat i que es construeix una pont de fusta perquè els ramats puguin transitar cap el monestir de Serrateix, l'amo dels drets dominicals del territori.[55] El monestir de Serrateix rep una donació d'alous de Viver a canvi de protecció. Aquest document demostra el paper important que va jugar el monestir en el poblament del Baix Berguedà.[56] A l'actual municipi de Puig-reig, el castlà del castell de Merola jura fidelitat al comte de Berga en un document que també regula els drets de pastura de les ribes del Llobregat a l'extrem sud del comtat.[57]
El comte Guillem II de Besalú cogovernava el Comtat de Besalú (des del 1052) amb el seu germà Bernat II de Besalú. Durant el 1067 era un comtat ric gràcies a la seva xarxa de mercats. Guillem II intervé perquè la canònica de Santa Maria de Besalú es mantingués sota el control directe del comtat i evitant les ingerències del bisbe de Girona, Berenguer Guifré.[58] Aquest bisbe reclama a Guillem II els drets sobre el mercat i les terres de Bàscara.[59] Diversos nobles del comtat de Besalú signen un pacte de no-agressió a la Vall de Ribes i estableix el dret al pas de mercaderies i ramats als camins que menaven a Ripoll.[60] El castlà del castell de Beuda renova el jurament de fidelitat envers el comte de Besalú i es compromet a donar-li el domini del castell si el comte ho necessita i especifica que no s'aliarà amb el comte d'Empúries.[61]
Ponç I d'Empúries governa el comtat d'Empúries des de l'any 1040 fins el 1078. Al 1067 Ponç I fa signar al seu fill, el futur Hug II d'Empúries un compromís de fidelitat fetes a la comtessa Adelaida, la seva mare en un document que parla d'uns béns de Castelló d'Empúries i Peralada. En aquest document es veu com el comte intentava evitar la fragmentació del seu patrimoni enfront l'empenta del comte de Barcelona.[62] El Bisbe de Girona Berenguer Guifré registre un conveni amb el castlà del castell d'Ullastret on aquest que el castell era un "feu" de la diòcesi; el bisbe vol protegir les rendes del bisbat a una zona que es disputava amb el comte d'Empúries.[59] Un altre document demostra que el monestir de Sant Pere de Rodes rep uns alous de Llançà que incloïa vinyes, horts i drets d'aigua.[63]
El comtat de Rosselló està governat per Gausfred II de Rosselló entre el 1013 i el 1074. Durant el 1067 Gausfred gestiona les fronteres amb el comtat d'Empúries i la relació amb els grans monestirs. Un document, confirma unes propietats al monestir de Sant Andreu de Sureda i cita la producció de ferro a les fargues i regula el dret de pastura dels ramats que creuaven cap a l'Empordà per la Serra de l'Albera.[64] Un noble, vassall de Gausfred II cedeix terres de vinya i oliveres al monestir de Sant Andreu de Surera situades a Fenollar en un document que cita "el camí que va cap Espanya" que passava pel coll de Panissars.[65]
Al bisbat d'Elna s'hi documenta la deliminació de les terres de la Catedral d'Elna; el bisbe Ramon I presideix un acte on es fixen els límits dels drets sobre l'aigua del riu Tec i dels horts. El document cita séquies romanes que encara es feien servir.[66] El bisbe presideix un judici en què reclama els delmes de les terres de regadiu de l'esquerra del riu Tet que s'havien apropiat diversos nobles locals.[67] Una dona anomenada Adelaida dona un alou que consistia una terra amb oliveres al terme de Brullà a la diòcesi.[68] El bisbe implementa la reforma gregoriana entre els canonges de la catedral en un document que també es descriu l'assignació de rendes de diversos pobles del Rosselló pel manteniment del refetor i dormitori comú del claustre.[69]
Durant el 1027 comença de manera definitiva la influència dels comtes de Barcelona a Occitània degut a la compra dels drets dels comtats de Carcassona i Rasès i hi ha lluites de poder entre les grans cases feudals occitanes: Tolosa, Aquitània i Carcassona.[70]
L'arquebisbat de Narbona està en una situació de transició complicada perquè l'arquebisbe Guifré de Cerdanya és excomunicat pel papa Alexandre III[71] al sínode de Girona i va deixar de dominar de manera efectiva l'arquebisbat tot i que, va continuar essen arquebisbe formalment fins a la seva mort (1079).[72] Guifré pleiteja per la possessió d'uns castells que havien estat usurpats pels senyors locals del Menerbès.[6] L'excomunió de Guifré de Cerdanya fa que els legats papals imposin la reforma gregoriana a Narbona[71] i fa minvar la influència del comtat de Cerdanya sobre l'arquebisbat que aprofita el comte de Tolosa per recuperar el control dels monestirs que controlava l'arquebisbe.[6] A més, moltes abadies que depenien de la jurisdicció de l'arquebisbe, com Sant Ponç de Tomièiras van patir plets massius perquè molts nobles van considerar que els contractes o donacions que havia signat Guifré ja no eren vàlits i van haver de tornar a negociar els delmes.[73] Ramon Berenguer I, nebot de l'arquebisbe, té una resposta pragmàtica vers l'excomunió i no el defensa, rep amb honors al legat papal, el cardenal Hug el Blanc i ho aprofita per comprar Carcassona i Rasès convertint-se en el que garantia l'ordre després del caòtic govern del l'arquebisbe.[5] Tot i això, el comte de Barcelona vetlla perquè els béns i castells que Guifré havia "cedit" al comte de Cerdanya no fossin confiscats per l'església o pel comte de Tolosa i va mediar perquè la família dels comtes de Cerdanya mantinguessin la xarxa de castells a Occitània.[38]
[5] i la independència del vescomte de Narbona que va passar a negociar directament amb el papa i el comte de Barcelona.[74]
Després de la mort de Roger III de Carcassona la seva germana Ermengarda, que lluitava contra les ambicions del comte de Tolosa i del comte de Foix pel domini del comtat, ven els drets successoris i de sobirania a Ramon Berenguer I i Almodis per 1100 unces d'or a canvi de protecció del comte barceloní. Degut a això trenquen el seu vassallatge amb el comtat de Tolosa i el territori serà governat pels Trencavell, vescomtes de Carcassona sota el vassallatge del comtat de Barcelona.[70]Bernat Ató I Trencavell, el fill d'Ermengarda esdevé el governant efectiu de Carcassona.[75]
El comte Guillem IV de Tolosa reforça les seves aliances amb el comte de Nimes i el comte de Besiers per contrarestar l'hegemonia del casal català.[74] Durant l'any 1067 s'unifica el comtat de Tolosa amb el comtat de Roergue després de la mort de Berta de Roergue, que havia passat l'any anterior. Guillem IV de Tolova va sufocar les últimes resistències dels nobles roerguencs que no l'acceptaven com a senyor i va assegurar el domini de la ciutat de Rodés.[76] Al Vescomtat de Besiers cedeix terres i drets de pastura per la fundació de l'abadia de sant Pere de Cassan a Rojan que va garantir el seu creixement.[77]
Es celebra un sínode local al bisbat de Lodeva que busca recuperar unes terres de l'església que estaven en mans de laics en el marc de la Reforma gregoriana. Els nobles retornen a la diòcesi delmes de la zona de les Caunes.[71]
L'emirat de Saraqusta, sota el govern d'al-Múqtadir està en un moment àlgid però que rep tensions estratègiques. L'emir continua pagant paries molt elevades a Ramon Berenguer I que significaven una càrrega fiscal molt important però que li van permetre centrar-se en els seus rivals sarraïns.[85] Després de recuperar Barbastre l'any anterior, reforça la fortificació de la frontera amb els comtats pirinencs i fa incursions militars contra els castells de Pilzà i Purroi a la Ribagorça i obliga al rei Sanç Ramires a demanar ajuda als nobles ribagorçans.[33]
Saraqusta té tensions diplomàtiques i militars contra l'emirat de Tulàytula a la zona de Medinaceli i Guadalajara perquè els dos emirats competien per l'hegemonia de la marca septentrional andalusina. Van lluitar per la possessió de fortaleses limítrofes.[86]
A nivell cultural, l'any 1067 està situat en el període central de la construcció del palau de l'Aljaferia que converteix a Saraqusta en el centre intel·lectual més important d'Al-Àndalus perquè la seva cort acollia molts poetes, matemàtics, astrònoms i acadèmics.[87]
L'emirat, que estava sota el regnat d'al-Mudhàffar (1046-4079), germà de l'emir de Saraqusta, patia un equilibri precari: paga una paria anual en or a Ramon Berenguer I que li suposava una sagnia econòmica que obligava a augmentar els impostos de manera significativa;[85] està en tensió perquè el seu germà al-Muqtadir volia reunificar els dominis del seu pare conquerint Làrida però estava sota la protecció del comte barceloní;[88] i reforça els castells fronterers amb el comtat d'Urgell aprofitant la seva debilitat després de la mort d'Ermengol III i emprèn ràtzies contra aquest comtat per recuperar zones com Gerb des de Balaguer.[89] L'any 1067 és el moment de màxima esplendor de la construcció de les muralles i de l'Alcàsser de Balaguer.[90]
En l'àmbit econòmic, continua sent un centre agrícola destacat i es manté i s'amplia la séquia de Pinyana i altres canals que regaven el pla de Lleida i Làrida és descrita com una ciutat rica en productes agraris que servia a tota la Marca Superior andalusina.[91]
L'emirat de Turtuixa, governat per Nabil al-Saqlabi (que governà entre 1053/54-1060 i 1061-1070) estava en un moment fràgil: estava sota la pressió expansionista de Saraqusta que volia annexionar-se Turtuixa per tenir una sortida al mar: durant el 1067 al-Muqtadir s'alia amb l'emir de Dàniyya contra ella i[92] estava obligat a pagar pàries a Ramon Berenguer I perquè no l'ataqués.[85] Però, tot i això, Turtuixa continua sent un dels ports més destacats d'Al-Àndalus que exportaven fusta per a la construcció i tenia unes importants drassanes.[93] Així, l'emir fa obres de millores de les defenses de l'alcàsser de la Suda.[94]
L'Emirat de Balànsiya, que estava sota el govern teòric des del 1021 de l'emir Abd-al-Aziz al-Mansur (fins a l'any 1061), a la pràctica era una província de l'Emirat de Tulàytula (Toledo) des de l'any 1065. El governador toledà consolida la guarnició militar a Balànsiya i cobra alts tributs per defensar-se contra les ràtzies cristianes del regne de Castella.[95] L'emir de Tulàytula al-Mamun va fer una visita oficial que va durar tres mesos a Balànsiya per supervisar les obres que estaven fortificant la muralla i renovant el sistema de reg de la Séquia de Montcada. Al maig, l'emir rep a València ambaixades de diversos castlans de la zona de Xàtiva que anaven a rendir-li homenatge.[95]
Alí ibn Mujàhid Iqbal-ad-Dawla era l'emir de Dàniyya des del 1044 (fins el 1076) i governava una de les taifes més riques d'Al-Àndalus i que durant el 1067 encara dominava una part important del comerç mediterrani occidental. Durant aquest any l'emir de Saraqusta al-Muztadir envia ambaixades a Dàniyya instant a Alí ibn Mujàhid a que abandoni els seus pactes amb els cristians, però aquest manté la política d'equilibri i continua pagant paries per poder assegurar les seves rutes comercials.[96] Al setembre arriba a Dàniyya una important flota d'Alexandria que portava cereals, espècies i teixits de luxe, per l'iniciativa de l'emir d'importar gra pels emirats andalusins perquè el llevant peninsular havia tingut males collites al 1067.[97]
Les illes de Mayurqa i Menurqa estaven governades pel valí depenent de Dàniyya fins a l'any 1076. Durant l'any 1067 les cròniques descriuen que Mayurqa era el principal magatzem de gra i oli per les flotes de Dénia i documenten que la pirateria assentada a l'illa va fer diversos atacs a les costes de la Provença i la Ligúria. A més, el valí va reforçar l'alcàsser de Madina Mayurqa per protegir-se d'una flota de la república de Pisa.[98] Al novembre, Mayurqa va patir una forta tempesta que va fer malbé part de les estructures de les drassanes de medinaMayurca i el valí va fer reparar tres galeres destinades a controlar el canal de Menorca que es pagà amb els diners que havien obtingut del botí en una expedició de pirateria que havien emprès anteriorment contra Sardenya.[99]
Abd-al-Màlik ibn Hudhayl fou l'emir d'Albarrassí entre el 1045 i el 1103. Durant la primavera del 1067 l'emir toledà al-Mamun, que feia poc que havia annexionat Balànsiya, va pressionar al-Màlik perquè li cedís el control dels passos de la serralada que connectaven Toledo amb la costa, però l'emir d'Albarrassí va aconseguir continuar essent independent a canvi de permetre el trànsit de les tropes toledanes. A la tardor, durant el canvi d'any de l'hègira (460 H.), al-Màlik va fer reforçar les muralles de la seva capital i que es construissin noves sitges de gra a l'alcàsser perquè, segons les cròniques, temia que al-Muqtadir el pogués traïr.[100]
L'emirat d'Alpont estava governat per Abd-al-Al·lah ibn Qàssim (del 1030 al 1106). A l'estiu, l'emir va negociar amb el nou valí toledà de Balànsiya mentre Alpont es va convertir en un refugi per a familiars de l'antiga dinastia amirí de Balànsiya. Per tal d'evitar un atac militar dels toledans, an haver de pagar una suma extraordinària en concepte de "regal" (hadya). A l'hivern Alpont va patir un hivern molt fred que va fer difícil cobrar els tributs ramaders i Abd-al-Al·lah va aprofitar l'aïllament per mantenir contacte secret amb l'emir de Saraqusta per poder confrontar el creixent poder de Toledo.[101]
La Guerra dels Tres Sançs entre els regnes de Navarra, Aragó i Castella (1065-1067) va viure el seu punt àlgid durant el 1067. Fou una guerra entre Sanç II de Castella i els seus cosins Sanç IV de Pamplona i Sanç Ramires d'Aragó en què es van disputar el control de les terres limítrofs entre l'Alta Rioja, Àlaba i la Bureba. A principis d'any Sanç II de Castella inicià una ofensiva contra Navarra per recuperar Pancorbo i la Bureba.[115] Entre el maig i el juny Sanç Garcés IV demanà ajuda a Sanç Ramires d'Aragó i van coordinar una defensa conjuta contra Castella.[116] A l'estiu l'exèrcit castellà, en el qual ja hi destacava el jove Rodrigo Díaz de Vivar, va guanyar als exèrcits navarrès i aragonès a la Rioja Alta; per això, els aragonesos es van retirar i els navarresos van perdre diversos castells fronterers.[117] Finalment, a la tardor, després de la victòria de Castella, Sanç II s'annexiona la Bureba, la Rioja Alta i part d'Àlaba.[118]
La República de Qurtuba, governada pels Banu Jàhwar, durant el 1067 està pressionada per Ixbiliya que la vol absorbir i demana ajuda a Tulàytula per evitar-ho.[122]
L'Emirat de Batalyaws (Badajoz), sota el regnat d'Al-Mudhàffar, intenta frenar l'expansió del regne de Galícia i de l'emirat d'Ixbiliya i fortifica les seves fronteres[123] en un any de transició degut a la mort del seu emir.[124] Això desencadenà una guerra civil entre els seus dos fills, ahya i Amir que volien succeïr al seu pare: Yahya al Mansur va dominar la capital i Amir es va refugiar a Évora. Aquesta divisió va afeblir la taifa davant els seus veïns[125] i significa la fi del període d'esplendor de l'emirat.[123] L'any 1067 el regne de Galícia va consolidar el seu domini sobre el territori al nord del riu Mondego i les guarnicions sarraïnes que hi quedavan van ser expulsades o van esdevenir vassalls de Garcia II.[126] A més, la ciutat de Santarém va perdre la independència i va patir l'expoli perquè els fills d'al-Mudhàffar els van obligar a pagar tributs; tot i que continua sent musulmana, estava intervinguda militarment[124] i havia de pagar paries molt cares a Garcia II de Galícia.[126] Al mateix temps, l'emirat d'Ixibiliya va fer ràtzies a les regions de l'Alentejo i el nord de Huelva i es van annexionar algunes localitats agrícoles.[125] Les fortaleses de Moura i Serpa, al Guadiana, Baix Alentejo i l'Algarve passen a mans sevillanes.[125][123]
L'Emirat de Niebla, que havia estat sota l'influència de Badajoz passa a estar influenciada totalment per l'emirat d'Ixibiliya després de la Guerra Civil del primer emirat i acabarà essent absorvida pels sevillans.[119]
Saxònia: l'emperador Enric IV comença a recuperar les terres de la corona utilitzant funcionaris que les administren, cosa que va alienar l'alta noblesa xaxona que ho veien com una confrontació al seu poder.[129]
Durant el 1067 augmenta la desconfiança entre l'emperador i el duc de BavieraOtó de Nordheim qui, tres anys més tard, trairà a Enric IV. A la regió del Harz ja es comencen a evidenciar friccions entre els dos.[130]
L'emperador Enric IV torna a seguir consells de l'arquebisbe Adalbert de Bremen després que aquest hagués estat apartat del poder l'any anterior. Això va causar malestar entre els arquebisbes de Colònia i Magúncia.[131] Adalbert fou el principal objectiu del papa de Roma, qui va declarar il·legítimes totes les seves intervencions en el nomenament de bisbes durant el 1067 i va invalidar les decisions imperials.[129]
El papa Alexandre II va aprofitar que Enric IV encara no havia consolidat el seu poder per enviar llegats a Alemanya per aplicar els decrets contra la simonia i el nicolaisme (clergues casats) intentant demostrar que l'autoritat espiritual no depenia de l'emperador.[132] Alexandre II va pressionar els consellers d'Enric i va excomunicar de manera temporal a diversos consellers de la cort imperial com el bisbe Gundekar II d'Eichstâtt i altres prelats alemanys que havien comprat el seu títol.[132]
Milà: la ciutat estava revoltada pel moviement de la pataria a favor de les reformes papals contra la noblesa local. El papa donà suport als paparins en una disputa que acabaria causant la futura lluita de les investidures.[133] A l'agost, el papa va enviar-hi dos llegats, els bisbes Mainard de Silva Candida i Joan de Minuto per imposar una pau formal i va proclamar les "Constitucions de Milà" que obligava als clerques a que juressin contra la simonia i el concubinat, cosa que va significar una victòria pels pataris i una pèrdua d'influència per l'emperador.[134]
21 de maig: Miquel VII Ducas esdevé co-emperador amb els seus germans Andronic i Constantí sota la regència de la seva mare Eudòxia Macrembolitissa (fins el 31 de desembre) després de la mort de Constantí X Ducas. Eudòxia, abrumada pels perills de l'imperi es va casà, tot i la seva promesa de no fer-ho, amb un representant de la noblesa militar, Romanòs Diògenes, estrateg de Triaditza, gran propietari que havia estat condemnat per intent d'usurpació del tron. Amb aquest fet es va restablir el sistema de prínceps-esposos però calia tranquilitzar els tres hereders legítims i els guàrdies de Varanges que volien incendiar el palau juntament amb la parella imperial. La parella va heretar un imperi amb les finances arruïnades i no van poder pagar la soldada als soldats; per això, les tropes del normand Robert Crispin van saquejar els bens del país.[138] El nou basileu va intentar fer reformes però, al ésser molt autoritari, va ofendre a Eudòxia, que volia seguir governant; després de dos mesos de matrimoni, el conflicte de la parella va augmentar fins que Romà es va instal·lar amb la seva guàrdia fora de la capital per organitzar una expedició militar contra els turcs l'any següent.[138] Romanòs va intentar reduir el paper d'Eudòxia fent que la controlessin quan anava a Anatòlia a combatre els seljúcides.[139] L'exèrcit romà d'Orient basat en tropes dels temes (regions) es col·lapsa degut a les retallades pressupostàries de Constantí X i deixa l'imperi depenent dels mercenaris estrangers que no són prou fiables.[140]
Durant el 1067, el nord d'Àfrica s'està transformant radicalment amb l'ascens dels almoràvits i la desintegració del poder zírida pe la invasió dels Banu Hilal.
L'hammaditaAn-Nàssir ibn Alannàs conquereix la ciutat de Bugia (Algèria) on durant el 1069 hi instal·larà la seva capital.[142] Aquesta ciutat esdevindrà un dels ports més importants del Magrib i capital del regne hammàdita. El regne Hammadita, que no va patir les invasions dels hilalians i els almoràvits va arribar a assolir una gran prosperitat[143] i acull molts refugiats i savis que fugen de Kairuan.[144]
Els Banu Hilal, enviats pels fatimites d'Egipte, devasten i ocupen tot l'interior del regne zírida mentre l'emir Tamim ibn al-Muïzz intenta mantenir el control del litoral des de Mahdia. La capital zírida queda aïllada i depèn gairebé exclusivament de la pirateria.[145]
L'Egipte fatimita viu durant el 1067 un dels anys més foscos de la Shidda al Mustansiriya (Gran Calamitat). Pateix una fam davastadora i una guerra civil entre els regiments de mercenaris sudanesos i turcs. Fou el cinquè any consecutiu en què el riu no va pujar de nivell i el país va patir una greu sequera que va provocar una fam molt duradora. La cròonica d'Al-Maqrizí descriu escenes dantesques que van passar durant aquest an a la capital: el pa tenia un preu astronòmic (una fogassa de pà valia un dinar d'or) i fins i tot es van documentar casos de canibalisme i de consum de carn de cavall i gos.[146] El califa ja no controla el delta del Nil ni l'Alt Egipte.[147] Entre el gener i el març el Caire va patir la violència de la guerra civil entre els turcs, liderats per Nasir al-Dawla ibn Hamdan, i els sudanesos, que tenien el suport de la mare del califa. Els turcs van expulsar els sudanesos cap l'Alt Egipte i el califa al-Muntànsir va esdevenir presoner al seu propi palau i va perdre tota l'autoritat real.[147] A l'estiu, els mercenaris turcs van saquejar els tresors fatimites: joies, manuscrits il·luminats, tapissos, objectes d'or i plata i més de 100.000 llibres de la biblioteca reial.[148] A la tardor, el líder turc Nasir al-Dawla domina el delta del Nil i al novembre talla els subministraments de gra que arribaven al Caire des del nord per intentar que el califa es rendís totalment i pogués instaurar el reconeixement del califa abbàssida de Bagdad, que era sunnita.[149] Els fatimites van perdre la sobirania del la zona de la mar Roja i les rutes comercials que unien el Caire amb l'Índia van quedar desprotegides dels atacs dels pirates i sobirans de l'actual Sudan i el Iemen, que van deixar de pagar tributs als fatimites, cosa que va destruir la base econòmica de l'imperi.[150]
L'Àfrica subsahariana durant el 1067 està dominat pel xoc entre l'expansió de l'islam i els grans imperis tradicionals al Sahel i a la Banya d'Àfrica.
L'Imperi de Ghana: el geògraf andalusí Abu-Ubayd al-Bakrí arriba a la capital Kunbi Salih, al Regne de Ghana.[143] aquest descriu que Ghana està en el seu apogeu abans de patir la pressió militar almoràvit. L'emperador Tunka Manin era capaç de mobilitzar 200.000 guerrers però els almoràvits ja amenaçaven les rutes transsaharianes de la sal i l'or que es volien apoderar del comerç transsaharià.[151]
L'imperi de Kanem, a la zona del llac Txad està governat per Umme Jilmi, el primer rei de la dinastia Sayfawa, es va convertir oficialment a l'islam al 1067 després d'enderrocar l'última dinastia animista (els Duguwa).[152] Això va significar un canvi profund perquè Kanem queda integrat en el món islàmic transformant-lo en un centre de difusió islàmica a l'Àfrica central, va esdevenir un centre de noves rutes comercials vers Egipte i Líbia,[152] va establir la tradició que els reis de Kanem havien de fer el pelegrinatge a La Meca,[153] i s'hi va fundar la primera escola alcorànica.[154]
A Núbia, els regnes cristians de Makuria i Aloa estaven vivint un moment de pau relativa però alerta. El caos de l'Egipte fatimita va provocar que molts coptes fugissin cap a Makuria i el seu rei va haver de reforçar les fronteres septentrionals per evitar que les tribus àrabs nòmades que estaven assolan Egipte ataquessin Núbia.[155]
Etiòpia és governada pels primers reis de la dinastia Zagwe i durant el 1067 trasllada el seu centre de gravetat des d'Axum cap al sud, a la regió de Lasta i controla les rutes comercials de la mar Roja tot i que els estats africans de la banya d'Africa comencen a pressionar la zona.[156]
La ciutat-estat d'Ife s'estava desenvolupant a la zona de l'actual Nigèria durant el 1067 i comença a produir els seus famosos caps de bronze i terracota, cosa que la consolida com un centre religiós i polític dels iorubes.[157]
L'Imperi Seljúcida, governat per Alp Arslan s'expansiona militarment durant la segona meitat del 1067 i conquesta zones d'Anatòlia (de l'Imperi Romà d'Orient) i el Caucas. A banda de saquejar Cesarea, van consolidar el control d'Armènia i Geòrgia.[158]
L'Imperi Gaznèvida, sota el regnat d'Ibrahim de Ghazna està en pau amb els seljúcides, amb qui signen un tractat que reconeixia les seves fronteres. Gràcies a això, pot consolidar el seu control del Panjab (Índia) i reconstruir Gazni, que esdevé la capital de la cultura persa.[159]
L'imperi de Pagan, sota el rei Anawrahta està en un moment àlgid i l'emperador continua fent construir grans pagodes (com la de Shwezigon) i difonent el budisme theravada que col·labora a consolidar un gran estat a Indoxina.[161] A finals d'any el rei envia una flota i monjos budistes a l'illa de Sri Lanka per ajudar els resistents contra els ocupants Chola: això farà que s'hi comenci a restaurar el budisme theravada.[162]
Durant el 1067, l'imperi Đại Việt, sota el regnat de Ly Thanh Tong es prepara militarment i enforteix l'administració central per preparar la gran invasió que durà a terme dos anys després contra el regne de Txampa.[163]
26 de gener:[164] comença el regnat de l'emperador song Shenzong després de la mort de Yingzong de Song.[165] Amb aquest canvi puja al poder el canceller Wang Anshi que reformarà l'economia, l'exèrcit i l'administració de l'imperi que estava en una greu situació de crisi financera.[166]
Els imperis khitan-mongols Liao i Xi-Xia, durant el 1067, mantenien una pau armada amb els Song. L'emperador Daozong de Liao, en ple apogeu cultrual, promovia el budisme. A Xi Xia va començar el regnat de l'emperador Huizong de Xia sota la regència de la seva mare, l'emperadriu Liang.[167]
El regne de Goryeo, sota el regnat de Munjong de Goryeo aprofita el seu apogeu per completar la construcció de diversos temples budistes i per reformar el sistema de terrres que regulava el pagament als funcionaris i manté l'equilibri diplomàtic amb els Liao i els Song.[168]
Al Japó comença el regnat de l'emperador Go-Sanjō que retallarà el poder del clan Fujiwara, restablirà l'autoritat imperial directe i iniciarà reformes.[169]
La princesa d'Anglaterra santa Adela de Normandia neix aproximadament l'any 1067
(o 1068) Ari Thorgilsson, cronista islandès, autor de l'Íslendingabók, que informa sobre els colons d'Islàndia i és la primera obra d'història escrita en norrè.[170]
Comtat de Provença: (gener o febrer) Jofré II de Provença, comte de Provença des de 1051 fins a la seva mort. Després de la seva mort el poder del comtat es comença a fragmentar perquè el títol passa a ser compartit entre els diversos membres de la seva família.[81][78]
↑de Riquer, Borja (dir). Cronologia dels Països Catalans: història, societat, economia, cultura, ciència. Barcelona:Pòrtic,1999,p.36. ISBN 978-84-7306-561-0.
↑Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere (segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, 1979, vol. II, p. 412-415 ISBN 84-297-1478-1
12Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dirs.). Els pergamins de l'Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Barcelona: Fundació Noguera, 1999, vol. III, p. 1195-1218, ISBN 84-7935-643-8.
123AAVV. Tractats i negociacions diplomàtiques de Catalunya i de la Corona Catalanoaragonesa a l'edat mitjana. Vol. 1.1. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2009, p. 45-52 ISBN 978-84-92583-71-3
1234Caille, Jacqueline. Medieval Narbonne: A City at the Heart of the Troubadour World. Ashgate: Variorum, 2005, p. 112-115 ISBN 0-86078-914-1
123Baucells i Reig, Josep (coord.). Diplomatari de l'Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Vol 1. Barcelona: Fundació Noguera, 1994, p. 562-565 ISBN 84-7935-212-2
↑Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dirs.). Els pergamins de l'Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Barcelona: Fundació Noguera, 1999, vol. III, p. 1222-1225 ISBN 84-7935-643-8
↑Riu Riu, Manuel. «L'or de les pàries i l'economia catalana del segle XI». Cuadernos de Historia de España, 1989, p. 72-75
↑Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dirs.). Els pergamins de l'Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Barcelona: Fundació Noguera, 1999, vol. III, p. 1222-1230
↑Ollich i Castanyer, Imma. L'Esquerda, poblat ibèric i medieval. Vic: Ajuntament de Roda de Ter, 1995, p. 45-48 ISBN 84-606-2313-0
12Junyent, Eduard. Diplomatari de la Catedral de Vic: segles IX-XI. Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 1980-1996, p. 849-852 ISBN 84-300-2342-3
↑Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dirs.). Els pergamins de l'Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Barcelona: Fundació Noguera, 1999, vol. III, p. 1235-1238 ISBN 84-7935-643-8
↑AAVV. Catalunya Romànica. Vol. V: El Gironès, La Selva, El Pla de l'Estany. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991, p. 315 ISBN 84-7739-262-3
↑Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere (segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, 1979, vol. II, p. 586-589 ISBN 84-297-1478-1
↑Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere (segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, 1979, vol. II, p. 582-585 ISBN 84-297-1478-1
↑Kosto, Adam J. Making Agreements in Medieval Catalonia: Power, Order, and the Written Word, 1000-1200. Cambridge: Cambridge University Press, 2001, p. 156-159 ISBN 0-521-79239-8
12Monfar i Sors, Diego. Historia de los condes de Urgel. Barcelona: José Eusebio Monfort, 1853 (reimpr. facsímil), vol. I, p. 331-335 ISBN 84-8338-123-2
12345Baraut, Cebrià. «Els documents dels segles X i XI conservats a l'arxiu de la Seu d'Urgell». Urgellia, Núm. 2, 1979, p. 145-148 ISBN 84-300-1127-1
12AAVV. Catalunya Romànica. Vol. VI: L'Alt Urgell i Andorra. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 189 ISBN 84-7739-457-1
12Gascón Chopo, Carles. «L'acta de consagració de Sant Serni de Tavèrnoles i la diòcesi d'Urgell». Intervenció a les Jornades d'Estudis de l'Alt Urgell, 2012, p. 12-15
↑Villanueva, Jaime. Viage literario a las iglesias de España. Tomo IX: Viage á Solsona, Ager y Urgel. València: Imprenta de Oliveres, 1821, p. 67-72 ISBN 84-85194-21-9
↑Llop, Enric.L'evolució política d'Andorra. Andorra la Vella: Consell General, 1998, p. 34-37 ISBN 99920-0-185-3
↑AAVV.Catalunya Romànica. Vol. VI: L'Alt Urgell i Andorra. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 452 ISBN 84-7739-457-1
↑AAVV. Catalunya Romànica. Vol. XVII: La Noguera. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1994, p. 432 ISBN 84-7739-811-9
↑AAVV. Catalunya Romànica. Vol. XIII: El Solsonès. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 45-47, ISBN 84-85194-98-7
↑Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dirs.). Els pergamins de l'Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Barcelona: Fundació Noguera, 1999, vol. III, p. 1226-1229 ISBN 84-7935-643-8
↑Bertran i Roigé, Prim. «L'edat mitjana». Història del Pallars. Tremp: Garsineu Edicions, 1993, p. 112-115 ISBN 84-88227-06-1
↑Sànchez i Vilanova, Llorenç. El Pallars Jussà: síntesi històrica. La Pobla de Segur: Casa de la Vila, 1996, p. 88-91 ISBN 84-92131-00-4
↑Pagès i Paretas, Montserrat. Art romànic i feudalisme al Pallars. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, p. 56-59 ISBN 84-7826-300-2
↑Sànchez i Vilanova, Llorenç. El Pallars Jussà: síntesi històrica. La Pobla de Segur: Casa de la Vila, 1996, p. 88-91 ISBN 84-92131-00-4
12Puig i Ferreté, Ignasi M. El cartoral de Santa Maria de Gerri. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1991, p. 156-159 ISBN 84-7283-193-9
12Ubieto Arteta, Antonio. Historia de Aragón. La formación territorial. Saragossa: Anubar, 1981, p. 78-81 ISBN 84-7013-181-8
↑Iglesias Costa, Manuel. Roda de Isábena: historia propia, una sede episcopal ribagorzana. Jaca: Editorial Pirineo, 1980, p. 112-115 ISBN 84-7009-082-8
↑Yarza Urriola, Joaquín. Arte y arquitectura en la España medieval. Madrid: Cátedra, 1982, p. 156, ISBN 84-376-0113-9
↑Ubieto Arteta, Antonio. Cartulario de San Victorián de Asán. València: Anubar, 1971, p. 45-48 ISBN 84-7013-034-X
↑Guinot Rodríguez, Enric. La Baja Ribagorza en la Edad Media. Saragossa: Institución Fernando el Católico, 1995, p. 134-137 ISBN 84-7820-221-6
12Magnou-Nortier, Élisabeth. La société laïque et l'Église dans la province ecclésiastique de Narbonne. Tolosa: Universitat de Tolosa, 1974, p. 238-241 ISBN 2-11-000456-6
↑Pladevall i Font, Antoni. El comtat de Cerdanya: evolució històrica. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 1995, p. 42-45 ISBN 84-232-0484-6
↑Pons i Guri, Josep Maria. «El plet de Llívia de 1067 i la seva tradició jurídica». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Núm. 21, 1972, p. 115-118 ISBN 84-8681-209-X
↑AAVV. Catalunya Romànica. Vol. X: El Ripollès. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987 (secció vall de Ribes), p. 112 ISBN 84-85194-81-0
↑Ponsich, Pere. «L'abadia de Sant Andreu d'Eixalada». D'Eixalada a Cuixà. Prada: Terra Nostra, 1980, p. 45-52 ISBN 84-8681-209-X
↑Ordeig i Mata, Ramon. Diplomatari de la Catedral de Vic: segles IX-XI. Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 1980-1996 (referències creuades Conflent-Vic), p. 854-856 ISBN 84-300-2342-3
↑Ponsich, Pere. Catalunya Romànica. Vol. VII: La Cerdanya, El Conflent. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 315-318 ISBN 84-7739-951-2
↑AAVV. Catalunya Romànica. Vol. XII: El Berguedà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1985, p. 167 ISBN 84-85194-69-1
↑Bernadac, Étienne. El llinatge dels Pinós al segle XI. Berga: Edicions de l'Albí, 1992, p. 45-48 ISBN 84-8663-112-5
↑Riu i Riu, Manuel. «El monestir de Sant Llorenç prop Bagà». L'Erol: revista cultural del Berguedà, Núm. 10, 1984, p. 14-17 ISSN 0212-0445
↑Bernadac, Étienne. El llinatge dels Pinós al segle XI. Berga: Edicions de l'Albí, 1992, p. 58-61 ISBN 84-8663-112-5
↑Martí i Bonet, Josep Maria. Diplomatari de Sant Llorenç prop Bagà. Barcelona: Fundació Noguera, referenciat a: Catalunya Romànica. Vol. XII, p. 148 ISBN 84-85194-69-1
↑Serra i Rotés, Rosa. Castellar de n'Hug i els Mataplana. Berga: Centre d'Estudis del Berguedà, 2001, p. 32-35 ISBN 84-9304-182-3
↑AAVV. Catalunya Romànica. Vol. XII: El Berguedà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1985, p. 215 ISBN 84-85194-69-1
↑Ordeig i Mata, Ramon. Diplomatari de la Catedral de Vic: segles IX-XI. Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 1980-1996, p. 862-864 ISBN 84-300-2342-3
↑Bolòs i Masclans, Jordi. Diplomatari del monestir de Santa Maria de la Portella (segles XI-XV). Barcelona: Fundació Noguera, 2009, p. 88-91 ISBN 978-84-9779-798-6
↑Junyent, Eduard. Diplomatari de la Catedral de Vic: segles IX-XI. Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 1980-1996, p. 858-861 ISBN 84-300-2342-3
↑Bolòs i Masclans, Jordi. Diplomatari del monestir de Santa Maria de Serrateix (segles X-XV). Barcelona: Fundació Noguera, 2006, p. 118-121 ISBN 84-9779-465-6
↑Bolòs i Masclans, Jordi. Diplomatari del monestir de Santa Maria de Serrateix (segles X-XV). Barcelona: Fundació Noguera, 2006, p. 112-115 ISBN 84-9779-465-6
↑Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dirs.). Els pergamins de l'Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Barcelona: Fundació Noguera, 1999, vol. III, p. 1226-1229 ISBN 84-7935-643-8
↑Monsalvatje i Fossas, Francesc. Noticias históricas del Condado de Besalú. Olot: Imprenta de Juan Bonet, 1890, vol. II, p. 112-115, ISBN 84-85194-69-1
12Marquès i Casanovas, Jaume. «El llinatge dels bisbes de Girona». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Núm. 30, 1988, p. 45-48 ISBN 84-8681-209-X
↑AAVV. Catalunya Romànica. Vol. IV: La Garrotxa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1990, p. 192 ISBN 84-7739-156-4
↑AAVV. Catalunya Romànica. Vol. IV: La Garrotxa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1990, p. 245 ISBN 84-7739-156-4
↑Pujol i Canals, Joan. L'administració del comtat d'Empúries al segle XI. Figueres: Institut d'Estudis Empordanesos, 1982, p. 56-59 ISBN 84-500-8645-3
↑Ordeig i Mata, Ramon. Diplomatari de Sant Pere de Rodes (segles IX-XI). Barcelona: Fundació Noguera (estudis derivats), referenciat a: Catalunya Romànica. Vol. IX, p. 112 ISBN 84-7739-123-8
↑D'Abadal i de Vinyals, Ramon. Els comtats de Rosselló i Conflent. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1952, p. 112-115 ISBN 84-7283-193-9
↑AAVV. Catalunya Romànica. Vol. XXV: El Rosselló. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, p. 315 ISBN 84-7739-601-2
↑AAVV. Catalunya Romànica. Vol. XXV: El Rosselló. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, p. 112 ISBN 84-7739-601-2
↑D'Abadal i de Vinyals, Ramon. Els comtats de Rosselló i Conflent. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1952, p. 115-118 ISBN 84-7283-193-9
↑Cazes, Albert. Le Roussillon sacré. Perpinyà: Imprimerie Catalane, 1977, p. 54-57 ISBN 84-7283-423-7
↑Junyent, Eduard. La arquitectura religiosa en la Cataluña carolingia y románica. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1983, p. 145 (referències a la reforma d'Elna) ISBN 84-7202-554-1
12Tractats i negociacions diplomàtiques de Catalunya... Vol. 1.1: Tractats amb Occitània (1067-1213). Barcelona: IEC, 2009, p. 45-52 ISBN 978-84-92583-71-3
123Magnou-Nortier, Élisabeth. La société laïque et l'Église dans la province ecclésiastique de Narbonne. Tolosa: Universitat de Tolosa, 1974, p. 234-237 ISBN 2-11-000456-6
↑AAVV. Histoire générale de Languedoc. Tolosa: Privat, 1872, vol. III, p. 345-348 ISBN 84-232-0484-6
12Déjean, Jean-Luc. Les comtes de Toulouse (1050-1250). París: Fayard, 1979, p. 22-25 ISBN 2-213-00735-5
↑Graham-Leigh, Elaine. The Southern French Nobility and the Albigensian Crusade. Woodbridge: Boydell Press, 2005, p. 18-21 ISBN 1-84383-129-5
↑Déjean, Jean-Luc. Les comtes de Toulouse (1050-1250). París: Fayard, 1979, p. 28-31 ISBN 2-213-00735-5
↑AAVV. Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. París: Letouzey et Ané, 1912 (entrades per Cassan), vol. XI, p. 1245, ISBN 0213-2486
12Mazel, Florian. La noblesse et l'Église en Provence, fin Xe-début XIVe siècle. Comité des travaux historiques et scientifiques, 2002, pp. 174, 175. ISBN 2-7355-0503-1
↑Pagès i Paretas, Montserrat. Art romànic i feudalime a Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, p. 326. ISBN 84-7826-300-6
↑Poly, Jean-Pierre. La Provence et la société féodale (879-1166). Bordas, 1976, p. 190-192. ISBN 2-04-007740-5
12Stasser, Thierry. Adélaïde d'Anjou, sa famille, ses unions, sa descendance. Le Moyen Age, 1997, p. 46-48
↑Aurell, Martin. Une famille de la noblesse provençale au Moyen Âge: les baux (xe-xve siècle). École des Hautes Études en Sciences Sociales, 1986, p. 54-56.
↑Dillange, Michel. Les Comtes de Poitou, Ducs d'Aquitaine: 778-1204. Mougon: Geste éd., 1995, p. 124-127 ISBN 2-910919-09-9
↑Dillange, Michel. Les Comtes de Poitou, Ducs d'Aquitaine: 778-1204. Mougon: Geste éd., 1995, p. 128-131 ISBN 2-910919-09-9
123Sobrequés i Callicó, Jaume. Els grans comtes de Barcelona. Barcelona: Editorial Base, 2011, p. 108-112 ISBN 978-84-939161-1-4
↑Turk, Afif. El reino de Zaragoza en el siglo XI de Cristo (V de la Hégira). Madrid: Instituto Egipcio de Estudios Islámicos, 1978, p. 112-115 ISBN 84-600-1064-3
↑Viguera Molins, María Jesús. El Islam en Aragón. Saragossa: Caja de Ahorros de la Inmaculada, 1995, p. 45-48 ISBN 84-88305-27-5
↑Viguera Molins, María Jesús. El Islam en Aragón. Saragossa: Caja de Ahorros de la Inmaculada, 1995, p. 52-55 ISBN 84-88305-27-5
↑AAVV. Catalunya Romànica. Vol. XVII: La Noguera. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1994, p. 312-315 ISBN 84-7739-811-9
↑Lladonosa i Pujol, Josep. Història de Lleida. Tàrrega: F. Camps Calmet, 1972-1974, vol. I, p. 88-91 ISBN 84-400-6072-6
↑Turk, Afif. El reino de Zaragoza en el siglo XI de Cristo (V de la Hégira). Madrid: Instituto Egipcio de Estudios Islámicos, 1978, p. 162-165 ISBN 84-600-1064-3
↑Virgili i Colet, Antoni. Ad detrimentum yspanie: la conquesta de Turtusa i la formació de la societat feudal. Barcelona: Universitat de València, 2001, p. 45-48 ISBN 84-370-5140-6
↑Curto, Albert. La Tortosa andalusina. Tortosa: Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l'Ebre, 1998, p. 32-35 ISBN 84-89304-45-0
12Viguera Molins, María Jesús. Los reinos de taifas y las invasiones almorávides. Madrid: MAPFRE, 1992, p. 112-115 ISBN 84-7100-431-1
↑Epila, J. Ferran. Dénia: el regne de les taifes. Dénia: Ajuntament de Dénia, 1998, p. 45-48 ISBN 84-9300-341-2
↑Rubiera Mata, María Jesús. La Taifa de Denia. Alacant: Instituto de Estudios Alicantinos, 1985, p. 112-115 ISBN 84-0005-856-4
↑Barceló, Miquel. Sobre Mayurqa. Palma: Universitat de les Illes Balears, 1984, p. 112-115 ISBN 84-600-3622-7
↑Riera-Frau, Maria Montserrat. Mallorca musulmana. Palma: Lleonard Muntaner, 1993, p. 88-91 ISBN 84-87304-03-8
↑Bosch Vilá, Jacinto. Albarracín musulmán. El reino de taifas de los Banü Razín. Terol: Instituto de Estudios Turolenses, 1959 (reimpr. 1990), p. 112-115
↑Turk, Afif. El reino de Zaragoza en el siglo XI de Cristo (V de la Hégira). Madrid: Instituto Egipcio de Estudios Islámicos, 1978, p. 145-148 ISBN 84-600-1064-3
↑Martínez Díez, Gonzalo. Sancho II Sancho II el Fuerte, Rey de Castilla (1065-1072). La Olmeda, 2003, p. 43-45. ISBN 84-89915-22-3
↑Martínez Díez, Gonzalo. Sancho II el Fuerte, Rey de Castilla (1065-1072). La Olmeda, 2003, p. 51-53. ISBN 84-89915-22-3
↑Lacarra, José María. Historia política del reino de Navarra, desde sus orígenes hasta su incorporación a Castilla. Aranzadi, 1972, p. 257
↑Ubieto Arteta, Antonio. Historia de Aragón: la formación territorial. Anubar, 1981, p. 68. ISBN 84-7013-181-8
↑Besga Marroquín, Armando. Sancho II el Fuerte. Real Academia de la Historia, 2011, p. 84
12Viguera Molins, María Jesús. Los reinos de taifas y las invasiones almorávides. Espasa-Calpe, 1992, p. 122-124. ISBN 84-239-4815-5
↑Kennedy, Hugh. Muslim Spain and Portugal: A Political History of al-Andalus. Longman, 1996, p. 143-145. ISBN 0-582-49515-6
↑Ibn Buluggin, Abd Allah. The Tibyan: Memoirs of Abd Allah b. Buluggin, Last Zirid Emir of Granada. Traducció d'Amin T. Tibi. Brill, 1986, p. 54-56. ISBN 90-04-07669-7
↑Guichard, Pierre. Al-Andalus: Estructura antropológica y social de una sociedad islámica en Occidente. Barral, 1976, p. 210-212
123Bosworth, Clifford Edmund. The New Islamic Dynasties: A Chronological and Genealogical Manual. Edinburgh University Press, 1996, p. 18. ISBN 0-7486-0684-X
12Viguera Molins, María Jesús. Los reinos de taifas y las invasiones almorávides. Espasa-Calpe, 1992, p. 182-183. ISBN 84-239-4815-5
123Kennedy, Hugh. Muslim Spain and Portugal: A Political History of al-Andalus. Longman, 1996, p. 138-139. ISBN 0-582-49515-6
12Reilly, Bernard F. The Kingdom of León-Castilla under King Alfonso VI, 1065-1109. Princeton University Press, 1988, p. 41-42. ISBN 0-691-05515-0
↑Fliche, Augustin. La réforme grégorienne(en francès). Spicilegium Sacrum Lovaniense,1966,p.351.
12Fuhrmann, Horst. Germany in the High Middle Ages: c.1050-1200. Cambridge University Press, 1986, p. 60-62. ISBN 0-521-31980-3
↑Robinson, I.S. Henry IV of Germany 1056-1106. Cambridge University Press, 1999, p. 60-61. ISBN 0-521-54590-0
↑Weinfurter, Stefan. The Salians and the German Empire. University of Pennsylvania Press, 1992, p. 132. ISBN 0-8122-3122-3
12Robinson, I.S. Henry IV of Germany 1056-1106. Cambridge University Press, 1999, p. 110-112. ISBN 0-521-54590-0
↑Blumenthal, Uta-Renate. The Investiture Controversy: Church and Monarchy from the Ninth to the Twelfth Century. University of Pennsylvania Press, 1988, p. 88-89. ISBN 0-8122-1386-6
↑Cowdrey, H.E.J. Pope Gregory VII, 1073-1085. Oxford University Press, 1998, p. 272-273. ISBN 0-19-820646-1
↑Angold, Michael. The Byzantine Empire, 1025-1204: A Political History. Longman, 1997, p. 44-45. ISBN 0-582-29046-4
↑Bosworth, Clifford Edmund. The New Islamic Dynasties: A Chronological and Genealogical Manual. Edinburgh University Press, 1996, p. 38. ISBN 0-7486-0684-X
↑Fage, J.D.; Oliver, Roland. The Cambridge History of Africa, Volume 2: From c.500 BC to AD 1050. Cambridge University Press, 1978, p. 532-533. ISBN 0-521-21592-7
↑Lev, Yaacov. State and Society in Fatimid Egypt. Brill, 1991, p. 44-45. ISBN 90-04-09344-3
12Kennedy, Hugh. The Prophet and the Age of the Caliphates, 600-1050. Longman, 2004, p. 326. ISBN 0-582-40525-4
↑Walker, Paul E. Exploring an Islamic Empire: Fatimid History and its Sources. I.B. Tauris, 2002, p. 74-76. ISBN 1-86064-692-0
↑Berkey, Jonathan P. The Formation of Islam: Religion and Society in the Near East, 600-1800. Cambridge University Press, 2003, p. 191. ISBN 0-521-58813-8
↑Brett, Michael. The Fatimid Empire. Edinburgh University Press, 2017, p. 201. ISBN 978-0-7486-4076-8
↑Levtzion, Nehemia. Ancient Ghana and Mali. Methuen, 1973, p. 22-25. ISBN 0-8419-0115-5
12Fage, J.D.; Oliver, Roland. The Cambridge History of Africa, Volume 2: From c.500 BC to AD 1050. Cambridge University Press, 1978, p. 586. ISBN 0-521-21592-7
↑Lange, Dierk. A Kingdom of the Central Sudan: The History of Kanem to the End of the 14th Century. University of Hamburg, 1977, p. 74-76
↑Trimingham, J. Spencer. A History of Islam in West Africa. Oxford University Press, 1962, p. 114-115. ISBN 0-19-821639-4
↑Shinnie, P.L. Ancient Nubia. Kegan Paul International, 1996, p. 124. ISBN 0-7103-0517-6
↑Tamrat, Taddesse. Church and State in Ethiopia: 1270-1527. Clarendon Press, 1972, p. 55-57. ISBN 0-19-821671-8
↑Shaw, Thurstan. Nigeria: Its Archaeology and Early History. Thames and Hudson, 1978, p. 156-158. ISBN 0-500-02086-8
↑Peacock, Andrew. The Great Seljuk Empire. Edinburgh University Press, 2015, p. 52-54. ISBN 978-0-7486-3826-0
↑Bosworth, Clifford Edmund. The Later Ghaznavids: Splendour and Decay. Edinburgh University Press, 1977, p. 52-53. ISBN 0-85224-315-3
↑Sastri, K.A. Nilakanta. The Cōḷas. University of Madras, 1935 (reimpr. 1984), p. 264-266
↑Lieberman, Victor. Strange Parallels: Southeast Asia in Global Context, c. 800–1830. Cambridge University Press, 2003, p. 91. ISBN 0-521-80496-5
↑Harvey, G.E. History of Burma: From the Earliest Times to 10 March 1824. Frank Cass & Co. Ltd, 1925, p. 32-33.
↑Tarling, Nicholas. The Cambridge History of Southeast Asia: Volume 1, From Early Times to c.1800. Cambridge University Press, 1992, p. 144-145. ISBN 0-521-35505-2
↑Twitchett, Denis; Smith, Paul Jakov. The Cambridge History of China, Volume 5, Part 1: The Sung Dynasty and its Precursors, 907-1279. Cambridge University Press, 2009, p. 347-348. ISBN 978-0-521-81248-1
↑Battlefronts real and imagined: war, border, and identity in the Chinese middle period. 1st ed. Nova York:Palgrave Macmillan,2008,p.200-201. ISBN 978-1-4039-6084-9.
