Viquipèdia

1068

any

L'any 1068 és un any de traspàs que començat en dimarts. És el novè any de la dècada del 1060 i el seixanta-vuitè any del segle xi i del primer mil·lenni.

Infotaula nombre1068
Tipusany Modifica el valor a Wikidata
Altres calendaris
Gregorià1068 (mlxviii)
Islàmic460 – 461
Xinès3764 – 3765
Hebreu4828 – 4829
Calendaris hindús1123 – 1124 (Vikram Samvat)
990 – 991 (Shaka Samvat)
4169 – 4170 (Kali Yuga)
Persa446 – 447
Armeni517
Rúnic1318
Ab urbe condita1821
Categories
Naixements Defuncions
Esdeveniments
Segles
segle x - segle xi - segle xii
Dècades
1030 1040 1050 - 1060 - 1070 1080 1090
Anys
1065 1066 1067 - 1068 - 1069 1070 1071

Durant l'any 1068 comença el regnat de l'emperador japonès Go-Sanjō, hi ha la Guerra dels Tres Sançs i el setge d'Exeter en el qual Guillem el Conqueridor ataca els rebels de Saxònia.[1] Hi neixen els futurs reis Pere el d'Osca, Enric I d'Anglaterra i traspassen l'emperador japonès Go-Reizei, el comandant romà d'orient Argir i el comte de Cerdanya, Berga i Conflent, Ramon I.[1]

Els monarques en actiu més importants d'Europa durant l'any 1068 són Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic; el papa de Roma Alexandre II; Romà IV Diògenes, emperador de l'Imperi Romà d'Orient; Alfons VI de Lleó, Enric I; Felip I de França; Guillem I d'Anglaterra d'Anglaterra; Malcolm III d'Escòcia; Alfons VI de Lleó; Svend II de Dinamarca; Salomó d'Hongria; Boleslau II de Polònia; Petar Kresimir IV de Croàcia; i Iziaslav I de la Rus de Kíev. Els Governants més poderosos del món islàmic són Al-Mustansir-bi-llah al Califat Fatimí d'Egipte; Alp Arslan, el sultà dels seljúcides; i Ibrahim de Ghazna, el de Ghazna. A Amèrica, Huemac governa els tolteques; Vuit Cérvol Urpa de Jaguar, als mixteques; i Poshek Ix Soi és el monarca de Chichén Itzá.[1]

1068 als Països Catalans i Occitània

modifica

Comtats de Barcelona, Girona i Osona

modifica
  • Durant el gener es va celebrar el Concili de Girona de 1068 presidit pel legat pontifici, el cardenal Hug Candi i amb la presència de l'arquebisbe Guifré de Narbona; els bisbes Berenguer Guifré (de Girona), Guillem de Balsareny (de Vic), Berenguer de Barcelona, Bernat de Carcassona i Guillem de l'Arpa (d'Elna); i els comtes Ramon Berenguer I i Almodis.[2] En aquest concili es va prohibir la simonia (compra de càrrecs eclesiàstics), el va promulgar el celibat dels clergues, un tribut anual de dos mancusos d'or a la Santa Seu per part de cada bisbat, que els laics no podien nomenar ni destituir cap sacerdot ni podien ser investits amb càrrecs eclesiàstics, i la protecció de les sagreres on no s'hi podia fer cap acte de violència.[3] A més, es van renovar les constitucions de la Pau i Treva de Déu (treva de violències entre dijous i dilluns i a les zones de sagrera) i es van fixar les limitacions de la justícia comtal que acabarien integran el nucli inicial dels Usatges de Barcelona.[4] El comte Ramon Berenguer I assumeix la protecció de la Pau i la Treva de deu i fa que la pau eclesiàstica esdevingui una pau civil entre el gener i el maig.[5]
  • Entre el març i l'abril Ramon Berenguer I i Almodis tanquen la compra dels drets hereditaris dels comtats de Carcassona i Rasès a la comtessa Ermengarda de Carcassona que s'havia començat l'any anterior per 5.000 mancusos d'or, consolidant l'estensió del comtat de Barcelona vers Occitània i va esdevenir una potència marítima i continental europea.[6] Durant el mes de març Ermengarda de Carcassona i el seu marit, Bernat Ató venen per 5000 mancusos d'or els seus comtats, no només el títol, sinó també els castells, les terres, els mercats i els drets de justícia.[7] Almodis no apareix només com a consort, sinó com a compradora activa i copropietària dels drets comtals.[6] Entre l'abril i el maig els comtes de Barcelona reben els Juraments de fidelitat dels nobles vassalls dels comtes de Carcassona.[8]
  • 9 d'abril - Penedès: es donen terres al monestir de Sant Cugat a la zona fronterera per tal d'ajudar a la colonització i defensa del bisbat de Barcelona.[9]
  • 3 de juny: es documenta l'acta de dotació i renovació de l'església de Sant Esteve de Castellar del Vallès pagada pels nobles locals.[10]
  • Setembre: S'estabilitza la comunitat de monjos benedictins a Sant Esteve de Banyoles, donant-li unes salines properes a Castelló d'Empúries pel seu finançament.[11]
  • Entre l'octubre i el novembre, tot i els tractats de no agressió amb els emirs andalusins que li pagaven paries al comte, hi va haver diverses ràtzies per part de sarraïns incontrolats de Saraqusta que van fer que Guillem d'Òdena i Bonfill de la Guàrdia signessin pactes de fidelitat amb els comtes de Barcelona per reforçar la vigilància dels castells fronterers.[12]
  • Novembre: el comte Ramon Berenguer I resol un litigi sobre els límits del Castell de la Guàrdia de Montserrat basant-se en criteris dels futurs Usatges.[13]
  • Previ a la redacció dels Usatges de Barcelona, durant el 1068 es redacten normes per resoldre conflictes, violències i drets de propietats que les lleis vigents visigòtiques no podien solucionar. Aquestes servirien com a base pels primers Usatges.[14]
  • El bisbe de Vic Guillem de Balsareny presideix diversos judicis per recuperar terres que la noblesa local havia usurpat a l'església que demostren la recuperació de l'autoritat episcopal ajudada pels comtes de Barcelona contra els senyors feudals.[15]
  • El vescomte Ramon Folc I de Cardona consolida el domini sobre diversos castells a la frontera del comtat d'Osona i garanteix la Pau i Treva de Déu protegint les rutes comercials de la sal cap a Barcelona.[16]
  • El bisbe de Vic Guillem de Balsareny signe la delimitació dels drets sobre el castell de Balsareny per evitar conflictes entre els seus familiars laics i l'església.[17]
  • El monestir de Sant Pere de Rodes rep noves confirmacions de privilegis papals pels que no estaran sota la jurisdicció episcopal i esdevé una punta de llança de la reforma papal a l'Empordà.[18]
  • Després de les reformes del Concili de Girona el Monestir de Sant Benet de Bages abandona les pràctiques de control dels laics descendents dels seus fundadors i comença a observar la regla de Sant Benet.[19]
  • A la frontera amb els emirats andalusins, diversos senyors i castells van jurar fidelitat als comtes de Barcelona durant el 1068: els senyors del Castell de Barberà (15 de juny),[20] els senors del Castell d'Òdena (novembre),[21] el castel de la Guàrdia de Montserrat (20 d'octubre),[14] el castell de Cardona,[22] i el castell de Balsareny.[17] El comte Ponç I d'Empúries signa un pacte de fidelitat
  • Durant el 1068 hi ha una forta tensió militar entre el Casal de Barcelona i el Comtat d'Empúries. Tot i que no hi va haver cap batalla, s'hi van desplegar tropes. Aquesta tensió es va acabar amb la renovació del vassallatge de Ponç I.[23]
  • El bisbat de Vic comença a ser un centre cultural i científic degut a la influència dels científics andalusins de la cort de l'emirat de Làrida. Per exemple es documenta que durant el 1068 al bisbat hi arriben coneixements sobre l'ús de l'astrolabi i les taules astronòmiques degut a que els monjos necessitaven la precisió àrab per calcular el calendari litúrgic.[24] Els clergues de Vic que acompanyaven els cobradors de les pàries adquireixen o copien manuscrits de matemàtiques i medicina, cosa que fa que la biblioteca de Vic esdevingui una de les més avançades de l'Europa cristiana en ciències profanes.[25]

Comtats d'Urgell, de Pallars Jussà i de Pallars Sobirà

modifica

El comtat d'Urgell està goverat per una regència per la minoria d'edat del comte Ermengol IV d'Urgell i durant el 1068 viu una intensa activitat d'enfortiment de les estructures feudals dels castells de la frontera amb Al-Àndalus a la zona d'Agramunt i Ponts,[26] els castlants dels quals renoven els pactes de tinença (convenientiae) envers els regents comtals i Ermengol IV.[27] Arnau Mir de Tost, el principal cap militar de la frontera és testimoni en diversos documents de l'any 1068 que mostren que exercia de mentor del jove comte i garantia l'estabilitat del comtat.[28] Ermengol, aliat de Sanç Ramires d'Aragó i Ramon Berenguer I, actua de mitjancer entre els dos monarques.[26]

Guillem Guifré de Cerdanya, bisbe d'Urgell, signa documents en què posa ordre a les rendes catedralícies de La Seu d'Urgell i on es mostra que consolida el domini sobre les parròquies del bisbat. En aquests resol disputes sobre els delmes i primícies que les esglésies havien de pagar a la Catedral per finançar-la.[29]

Els dos comtats de Pallars van viure una guerra de desgast durant l'any 1068 i, tot i que no es van enfrontar en batalles a camp obert, van lluitar per la captura de castells estratègics i el control de les rutes de transhumància: Artau va conduir incursions contra els castells de Llavorsí i Rialp per dominar els passos entre Pallars Jussà i el Comtat d'Urgell per evitar el bloqueig comercial que li feien aquests dos comtats.[30] Els dos comtes també es van disputar el control dels passos vers la Ribagorça i Ramon V va reforçar els seus castells del nord per evitar que Artau s'expandís cap a la Noguera Ribagorçana. Diversos castlants de Senterada i Manyanet van signar documents de fidelitat vers el comte Ramon.[31] A més, els dos comtes es van enfrontar durant el 1068 pel control del monestir de Santa Maria de Gerri (al mig dels dos comtats) pel control de les salines: Artau va intentar imposar tributs mentre Ramon defensava la immunitat del monestir, que era vassall seu. En aquest any el monestir es queixa de la crema de graners i el robatori de ramats.[32] L'abadia de Gerri rep dels nobles locals terres i drets de pastura amb l'objectiu d'assegurar el control dels passos de muntanya.[33] Però la comunitat monàstica emprèn diversos litigis per drets de pastura i pesca a la Noguera Pallaresa i cerca la protecció dels comtes de Pallars Jussà i d'Urgell degut a l'agressivitat d'Artau.[34]

Durant la tardor, el bisbe d'Urgell Guillem Guifré intenta mediar per restablir la Pau i Treva de Déu entre els dos comtes cosins, tot i que no va poder frenar les usurpacions d'Artau.[29]

El comte Ramon V de Pallars Jussà governa un comtat estable amb l'ajuda del seu sogre Arnau Mir de Tost que esdevé un baluard d'avançada cristiana vers la conca de Tremp. Durant aquest any Arnau Mir de Tost i la seva esposa Arsenda donen béns a la col·legiata de Santa Maria de Mur, on s'hi estableix una comunitat de canonges que segueixen la regla de Sant Agustí. Degut al seu domini sobre diverses esglésies i terres del sud del comtat, Mur esdevé el centre espiritual de la frontera pallaresa.[35] El 23 de maig l'esposa d'Arnau Mir de Tost, Arsenda, redacta el seu testament en què cedeix a la seva filla Valença i el seu espòs Ramon V molts béns al comtat, cosa que ajuda a que controlin diversos castells de la frontera.[36] El comte signa la renovació de pactes de fidelitat amb els seus castlans del castell de Toló.[26]

El comtat de Pallars Sobirà, sota el regnat d'Artau I, està en un moment de fragmentació feudal i de conflictes amb els eclesiàstics. Durant el 1068 hi ha molta tensió entre el comte i el bisbe Guillem Guifré d'Urgell degut a que el primer usurpa béns eclesiàstics i intenta controlar directament els delmes i primícies que li corresponen al bisbat, cosa que faria que posteriorment, el legat papal Hug Candi l'acabés excomunicant.[37] El comte Artau estableix el Castell de València d'Àneu com el centre del comtat.[38] Diversos nobles locals emeten documents de jurament de fidelitat enveres el comte Artau a canvi de drets de tinença sobre torres i cases fortes de la Vall de Cardós i la Vall Ferrera; aquests nobles són qui usurpen en nom del comte els tributs que havien de ser de l'església.[39] El monestir de Sant Pere del Burgal rep algunes donacions però es manté lluny de les reformes eclesiàstiques perquè es manté sota el control laic.[40] A nivell de relacions internacionals, Artau, enemistat amb Barcelona, Urgell i Pallars Jussà, està més vinculat a Occitània i cerca s'alia amb el comte de Tolosa, germà de la seva muller.[38]

Comtats de Ribagorça i Sobrarb

modifica

El Bisbat de Roda de Ribagorça viu el segon any del bisbat de Salomó i es reorganitza per sobreviure a la pressió dels bisbats veïns (d'Urgell i de Barbastre). Salomó intenta obtenir la protecció del rei Sanç Ramires contra el bisbat d'Urgell que es volia annexionar les esglésies de la Ribagorça oriental i comença a introduir la litúrgia romana que segueix la reforma gregoriana.[41]

Els nobles de Ribagorça i Sobrarb reben or de les paries que rep el rei aragonès per assegurar la seva lleialtat contra les pressions del comte Ramon de Pallars Jussà, el seu rival a la zona.[42]

El nou rei Sanç Ramires d'Aragó també actua com a senyor absolut del comtat de Sobrarb eliminant el que quedava de la seva autonomia. Els vassalls del rei reforcen les defenses de la vall de l'Ara contra les possibles incursions de Saraqusta.[43]

El comtat de Ribagorça, també sota el regne d'Aragó està més fragmentat i durant el 1068 es documenten litigis entre els nobles locals i el rei pels castells. Per exemple el noble Bernat de Varvari, que actua com a pont entre la cort aragonesa i la gent del país, signa convenis de pastura i protecció de la zona de Pilzà, on el rei Sanç hi comença a cobrar tributs.[44]

El rei confirma els dominis del Monestir de Sant Pere de la Vansa i promociona que el monestir de Sant Victorià comença a seguir les reformes de Cluny.[45][46]

Comtats de Cerdanya, Berga i Conflent

modifica

Durant el 1068 es consolida el regnat del comte Ramon I de Cerdanya amb la col·laboració de l'església reformista. Tot i que encara no s'havia fundat oficialment com a vila, Vilafranca de Conflent esdevé la capital del comtat de Conflent i es fortifica quan el comte s'hi desplaça des de Cornellà de Conflent per controlar els passos pirinencs de la vall del Tet.[47]

Durant el 1068 es reconstrueixen diverses esglésies de la Cerdanya i el Capcir seguint els cànons de la reforma gregoriana promoguda des del Concili de Girona amb l'or rebut de les paries rebudes de l'Emirat de Làrida.[29]

El comtat de Berga esdevé la plataforma d'expansió del comtat de Cerdanya cap al sud al Llobregat. Els castlans de Berga i Queralt renoven els seus juraents de fidelitat evitant que Ramon Berenguer I s'expandeixi cap el Prepirineu.[48] Els nobles vassalls del sud del comtat comencen a consolidar un poder autònom. Galceran I de Pinós actua de testimoi en diversos pactes de fidelitat entre els petits nobles del Berguedà i el comte Ramon per evitar les pretensions del comte de Barcelona.[49] A la tardor es renoven els pactes de fidelitat entre Galceran de Pinós i Ramon I de Cerdanya: Galceran ha de mantenir guarnicions estables als castells de Bagà, Gavarrós i Talteüll, que sempre han de retre obidiència al comte cerdà; té l'obligació d'aportar un nombre determinat de cavallers armats si els envaeixen des del sud; i Ramon es reserva el dret a entrar als castells de Galceran.[49] El baró de Mataplana signa convenis per garantir el pas dels ramats transhumants vers les planes de la Catalunya Central d'acord amb els convenis del Concili de Girona.[50] El castell de Puig-reig millora les seves muralles i el comte Ramon hi manté una guarnició estable per controlar la frontera amb el comtat de Barcelona, a l'actual Navàs.[51] Durant el 1068, el Monestir de Serrateix rep diverses donacions de masos i vinyes a la zona de la Quar i Viver degut a que els petits propietaris lliures cerquen la protecció eclesiàstica davant la pressió senyorial dels Pinós i els Cardona.[52] Diversos homes de la Quar juren fidelitat al monestir de Serrateix i al comte Ramon.[53] Es confirmen els béns del monestir de Sant Pere de Casserres per protegir el patrimoni del monestir dels furts dels nobles locals.[54]

El monestir de Sant Miquel de Cuixà rep donacions de vinyes i molins al Conflent i l'abat Gausfred actua de conseller en la gestió de conflictes de límits amb el Comtat del Rosselló.[55]

Comtats de Besalú, Empúries i Rosselló

modifica

Comtat de Besalú

modifica

Guillem II de Besalú governa en solitari el comtat de Besalú en un periode en què els vincles feudals amb els seus vassalls i col·labora amb els centres monàstics. El noble Bernat d'Olmes jura fidelitat al comte Guillem pel castell d'Olmes i altres possessions de l'Alta Garrotxa en un document on assumeix les obligacions d'ajudar al comte en batalla i de lliurar-li el castell si ho necessita.[56] El noble Bernat de Sales, un dels principals consellers de la cort comtal consolida el seu domini sobre el castell de Sales. Els Milany comencen a fortificar la Vall de Bianya per controlar el pas cap el comtat d'Osona.[57] El monestir de Sant Pere de Besalú rep donacions de terres a la rodalia de Besalú pel comte Guillem, cosa que manifesta el seu suport a l'església.[58] La canònica de Santa Maria de Besalú, que era la seu del bisbat de Besalú es reforma seguint les directrius del Concili de Girona i força una vida més comunitària dels clergues, que no poden tenir propietats privades.[59] El monestir de Sant Joan de les Abadesses rep pressions pel control dels seus dominis de part dels comtes de Besalú que generen litigis durant la tardor.[60] Per posar fi a aquest conflicte, Guillem II i el legat Hug Candi compensen al monestir fent-li donacions de terres de la Vall de Sant Joan i la Garrotxa després que s'haguessin expulsat les monges i s'hi hagués instaurat una canònica de monjos que seguien la reforma gregoriana, cosa que impedia que els nobles del comtat l'utilitzessin com un bé familiar.[61]

Comtat d'Empúries

modifica

Ponç I governa el Comtat d'Empúries i durant el 1068 viu la pressió del comtat de Barcelona i la reforma gregoriana impulsada pel Concili de Girona de principis d'any. En aquest any Ponç I renova el seu jurament de fidelitat vers Ramon Berenguer I de Barcelona i reconeix la seva superioritat, es compromet a no atacar-lo i a ajudar-lo en la defensa de la costa contra la pirateria barbaresca.[62] El vescomte de Peralada gestiona els drets sobre el port de Llançà i les seves pesqueries. A la tardor es consolida el domini de la roca de Rocabertí com a punt de control dels passos de L'Albera cap el Comtat del Rosselló després dels pactes de fidelitat del seu castlà envers el comte.[63]

A les costes de l'Empordà (Roses, Cadaqués i Llançà) hi ha una situació de "pau armada" degut a la tensió de l'amenaça de la pirateria sarraïna i a la rivalitat entre el Ponç I i Ramon Berenguer I pel control dels ports. Durant el 1068 està documentada una disputa important entre Ponç I i el monestir de Sant Pere de Rodes (amb el comtat de Barcelona) per la jurisdicció dels ports del Cap de Creus: Ponç intenta imposar impostos als vaixells que feien escala a Roses i Cadaqués, als que s'oposava el monestir al·legant els privilegis que li havia confirmat el legat papal Hug Candi el gener.[64] Durant l'an es reforcen les torres de guaita de la Selva de Mar i Cadaqués per defensar-se dels pirates sarraïns i el comte Ponç signa un conveni amb Gausfred de Peralada per la defensa contra les ràtzies marítimes que Dàniyya o les Balears.[63]

El legat papal promou un gran impuls del monestir de Sant Pere de Rodes confirmant la seva exempció de la jurisdicció de la Diòcesi de Girona, cosa que ratifica la seva autonomia política i econòmica.[64] A la zona fronterera amb el comtat de Girona, es fa una fase constructiva clau de l'església de Sant Martí de Calonge gràcies a la dotació de nobles locals.[65] El monestir de Sant Esteve de Banyoles rep la donació de salines a la zona de Castelló d'Empúries.[66]

Comtat del Rosselló i Bisbat d'Elna

modifica

Durant el 1068 el comtat dirigit per Gausfred II de Rosselló s'ha de redefinir per la pressió del bloc Barcelona-Carcassona i aplica les reformes promogudes al Concili de Girona del gener. Els comtes Gausfred II i Ponç I d'Empúries estableixen negociacions per acordar la seva frontera després del vassallatge dels dos a Ramon Berenguer I concretant els acords sobre els passos de l'Albera i els drets de pastura de la zona de la Jonquera.[67]

Els llinatge vassall dels Argelers és documentats el 1068 com suports iportants de Gausfred II ajudant-lo a la defensa de la costa contra les pirates barbarescos. Els senyors de Bages de Rosselló litigen contra el bisbat d'Elna a la tardor i perden el plet.[68]

Durant el 1068 es fan obres de reforma i embelliment de la catedral d'Elna finançades per la família comtal i el bisbat dirigit per Guillem de l'Arpa, que va assistir al Concili de Girona, promou les reformes gregorianes a les canongies del bisbat d'Elna.[69] El monestir de Sant Andreu de Sureda consolida el seu patrimoni quan rep donacions d'alous i vinyes per nobles locals que busquen la salvació espiritual.[70]

Comtats de Carcassona i Rasès

modifica

Durant el març i l'abril es culmina la compra dels drets hereditaris dels comtats de Carcassona i Rasès per part dels comtes de Barcelona Ramon Berenguer i Almodis a Ermengarda de Carcassona i passaran a formar part dels dominis del casal català.[6] Durant el curs de l'any diversos senyors feudals occitans signen juraments de fidelitat cap als comtes barcelonins reconeixent la seva potestas sobre diversos castells[7] i els comtes del casal català despleguen la normativa de la Pau i Treva de Déu aprovada al Concili de Girona per pacificar les disputes entre els seus feudataris.[4]

Tot i això, molts nobles del comtat de Rasès i de zones muntanyoses de Carcassona recelen de l'obediència a un sobirà estranger i a l'estiu i a la tardor, Ramon Berenguer I hi envia negociadors per apaivagar els nobles locals que tenien por de perdre els seus privilegis. Aquests, abans de signar els compromisos de fidelitat, van demanar que se'ls confirmessin les seves "franqueses" (llibertats).[7]

Bernat, bisbe de Carcassona, germà de la comtessa Ermengarda, es va veure obligat a garantir que el pas del comtat a la casa comtal catalana no perjudiqués el patrimoni del seu bisbat. Els comtes de Barcelona, per obtenir el suport del clergat, van donar mancusos d'or a la diòcesi a canvi que el bisbe mediés amb els nobles occitans per imposar la Pau i Treva i evitar un conflicte armat.[71]

Aquesta compra dels drets sobre Carcassona i Rasès inicià la rivalitat del casal barceloní amb la casa dels Trencavell, comtes de Tolosa, que també pretenien els dos comtats occitans i es van oposar a la influència catalana. Tot i que el marit d'Ermengarda, Bernat Ató Trencavell va acceptar-ho, els seus parents més joves van començar a aliar-se amb el comte de Tolosa generant una forta inestabilitat als límits entre els dos comtats a finals d'any.[8]

Diverses fortaleses de Carcassona i Rasès van veure l'arribada de tropes barcelonines per substituir o reforçar els homes fidels a la comtessa.[6] A finals d'any, el comte català envia a la zona una "cavalcada" (operació militar) per pressionar els nobles occitans rebels que acaben acceptant la nova situació.[7] Els vincles familiars d'Almodis, que era d'origen occità, van facilitar la via diplomàtica i que aquestes tropes poguessin proveir-se al Conflent i el Rosselló.[72]

Septimània i Llenguadoc

modifica

Els vescomtat de Besiers i d'Agde, sota Ramon Bernat de Besiers i la seva dona Ermengarda de Carcassona viuen una situació ambigua perquè Ermengarda ven Carcassona i Rasès als comtes barcelonins mentre el seu marit intenta mantenir la seva autonomia. Els comtes del casal català, durant aquest any, comencen a oferir protecció i diners als cavallers del vescomtat.[7]

El vescomtat de Nimes, un punt estratègic important per controlar la Via Domícia, és governat pel vescomte de Besiers. El bisbe de Nimes Frotaire II impulsa la reforma gregoriana a la seva diòcesi d'acord amb el legat Hug Candi i signa acords per protegir les sagreres i mercats de la ciutat seguint la Pau i Treva de Déu aprovada a Girona. De manera indirecte també es vinculen amb els comtes barcelonins degut als vincles que estableixen els Trencavell.[71]

El Vescomtat d'Albi esdevé el feu més septentrional barceloní. També està governat pels Trencavell i els seus nobles oposen resistència contra Guillem IV de Tolosa, que es volia annexionar el territori, aliant-se amb Ramon Berentguer. El bisbe Frotard d'Albi es mané fidel a l'arquebisbe de Narbona Guifré de Cerdanya.[73]

Arquebisbat de Narbona

modifica

Després del Concili de Girona del gener, el legat Hug Candi va anar a Narbona per denunciar la simonia de l'arquebisbe Guifré de Cerdanya (que havia estat excomunicat prèviament però que no va abandonar el càrrec) per pressionar que tornés els béns eclesiàstics que la seva famíia cerdana havia usurpat.[2] En aquest concili, Hug Candi torna a denunciar a Guifré i els bisbes de Vic i Girona obeeixen al legat papal, però molts monestirs del Rosselló i Conflent encara esmenten a Guifré com el seu arquebisbe.[74] Durant el 1068 es comença a buscar un substitut a l'arquebisbe Guifré, però aquest, Pere de Narbona, no va controlar l'arquebisbat fins la mort de Guifré.[75]

L'arquebisbat, seu metropolitana dels bisbats catalans i occitans va expandir la Pau i Treva de Déu a tot el Llenguadoc per pacificar les guerres privades entre els seus nobles.[4] A més, va estendre les reformes dels monestirs de Narbona seguint el model de Sant Ruf d'Avinyó que pretenien suprimir les prebendes dels canonges i monjos i tornar a la vida comunitària, tot i l'oposició de la noblesa local.[76] L'arquebisbe Guifré, oncle de Ramon Berenguer I va fer de mediador al bisbat de Carcassona perquè aquest acceptés la compra del comtat per part del seu nebot.[71]

Altres dominis d'Occitània

modifica

Durant l'any 1068 Occitània era un territori que nominalment pertanyia al Regne de França però el seu rei Felip I de França no tenia poder real al sud del Loira. Tot i que els ducs d'Aquitània i els comtes de Tolosa es reconeixien com els seus vassalls, no l'obeïen militarment ni li pagaven tributs anuals. Felip tampoc es va implicar en la compra de Carcassona i Rasès per part del casal barceloní.[77] El ducat d'Aquiània era el poder més important i controlava nobles com els de la Marca o del Bearn.[78] Guillem IV de Tolosa i els nobles de l'esfera del casal barceloní tampoc obeïen a la cort francesa[71] i la Provença depenia del Regne d'Arle que estava integrat dins el Sacre Imperi Romanogermànic però només nominalment i eren independents.[79] Els tres grans poders d'Occitània durant el 1068 eren el cucat d'Aquitània, el comtat de Tolosa i el comtat de Barcelona (que dominava Carcassona, Rasès i altres territoris occitans).

Comtat de Tolosa

modifica

Guillem IV de Tolosa (fill primogènit d'Almodis) era el gran rival del Casal de Barcelona al Llenguadoc i durant el 1068 intenta frenar la seva influència a la zona, veint-se traït per la seva mare. A l'abril comença a teixir aliances amb els nobles descontents amb la compra de Carcassona i Rasès i intenta atreure els Trencavell de Besiers i Albi cap a l'orbita tolosana.[7] Al mateix temps, intenta contrarestar la influència del legat papal Hug Candi a la diòcesi de Tolosa fent donacions a l'abadia de Sant Serni, que era la més influent al bisbat reafirmant el control laic sobre el cenobi.[80]

Guillem IV signa un pacte amb Artau I de Pallars Sobirà, que tenia confllictes amb els aliats de Ramon Berenguer, el bisbe d'Urgelli el Comte de Pallars Jussà, per tal de fer una pinça militar al Prepirineu. Guillem els ofereix refugi i suport logístic a canvi de tenir poder al sud dels Pirineus.[30] El comte Ramon I de Cerdanya, germà de l'arquebisbe excomunicat de Narbona, signa pactes amb el comte de Tolosa per oposar-se a les reformes gregorianes tot i que era vassall de Ramon Berenguer I.[75]

El comtat de Roergue, vassall de Tolosa, també estava governat per Guillem IV. El seu vescomte de Millau i Gavaldà, Berenguer Ramon II de Millau, s'alia amb Ramon Berenguer I contra el seu comte actuant com a jutge en diversos plets entre els monestirs i els petits nobles del sud de Roergue i dictaminant a favor dels cenobis seguint els principis de Pau i Treva promoguts al Concili de Girona.[6] A més, Berenguer Ramon II va actuar com a garant i testimoni de la compra de Carcassona i Rasès i va certificar que seguia les lleis del Llenguadoc.[7]

El Bisbat de Lodeva segueix les directrius reformistes del Concili de Girona contra el comte de Tolosa amb l'ajuda del vescomte de Millau i signa els decrets de Pau i Treva de Déu limitant el poder dels nobles.[71]

Comtat de Provença i altres d'Occitània oriental

modifica

Durant el 1068 el Comtat de Provença està fragmentat per l'ascens de les grans famílies locals com el llinatge provençal de Bertran II de Provença i viu un procés de disminució del poder efectiu dels nobles sobre el Vescomtat de Marsella, que és pràcticament independent. El comte Bertran ha de lluitar per mantenir la seva autoritat contra els senyors de Baus i s'incrementen les guerres privades a la zona d'Arle.[81]

Ramon Berenguer I estableix relacions diplomàtiques i comercials amb el comtat per protegir les rutes marítimes entre les Barcelona i Marsella. Després que Ramon Berenguer I i Almodis compressin Carcassona i Rasès, els nobles provençals el consideren un aliat contra l'Emperador del Sacre Imperi, de qui eren nominalment vassalls.[73]

L'arquebisbe de Marsella Leogard intenta recuperar el control dels monestirs, que estava en mans de les famílies nobles aplicant decrets contra la simonia i l'arquebisbat deixa de ser una prebenda hereditària de la família dels Marsella.[79] L'Abadia de Sant Víctor esdevé el motor de la reforma gregoriana a la Provença i durant el 1068 rep confirmacions de dominis a la costa. A més, manté una xarxa de priorats que arriben fins a Catalunya, essent un potn d'unió cultural i religiós entre Marsella i Barcelona.[82]

Els comtats de Valença i de Diois estan en una zona de transició cap al Sacre Imperi. A allà el bisbe de Valença rep cartes del legat Hug Candi des de Girona perquè implementi les reformes gregorianes i prohibeixi la simonia i els demana que aïllin l'arquebisbe Guifré de Cerdanya.[79]

Al comtat del Vivarès s'hi documenten litigis entre el bisbe de lo Puèi de Velai i els senyors locals per protegir els pelegrins promovent la reforma gregoriana a Occitània.[71]

Occitània Occidental

modifica

El ducat d'Aquitània, la principal força d'Occitània occidental, viu la consolidació de la casa de Poitiers sota el govern de Guillem VIII d'Aquitània que també havia comprat prèviament el ducat de Gascunya i el comtat de Poitiers, dominant un gran territori des del Loira fins els Pirineus. Guillem pacifica Aquitània i Poitiers contra les revoltes dels nobles de la Saintonge i enfortint l'administració al mateix temps que impulsa la reforma eclesiàstica afavorint l'abadia de Sant Marçal de Llemotges.[78] Al ducat de Gascunya rep juraments de fidelitat dels comtes de la zona del Baix Ador per assegurar la frontera amb el regne de Navarra i confirma els privilegis de la catedral de Bordeus perquè els eclesiàstics no obeeixin al comte de Tolosa.[83]

El comte Robert II d'Alvèrnia funda nous priorats dependents de Cluny per rebre el favor papal i els dona terres de la zona de Clarmont per pacificar els nobles de la zona.[84]

El comte Aldebert II de la Marca, germà d'Almodis assegura l'estabilitat del territori fronterer entre Aquitània i el regne de França confirmant les franqueses (llibertats) de diverses poblacions per assegurar la seva fidelitat contra la pressió de Guillem VIII d'Aquitània i utilitza la diplomàcia per evitar ser absorbit per aquest.[85] Aldebert II legitima políticament la compra de Carcassona i Rasès per part d'Almodis i Ramon Berenguer I i es posiciona al seu costat contra el seu nebot Guillem de Tolosa.[6] El comte aplica les reformes gregorianes promogudes pel Concili de Girona i fa donacions a l'Abadia de Sant Marçal de Llemotges per redimir les usurpacions que li havia fet el seu pare Bernat I de la Marca.[7] Aldebert també estableix relacions diplomàtiques amb el comtat de Pallars Sobirà, la comtessa del qual també és la seva germana Llúcia de la Marca, tot i que aquest estava enemistat amb el comtat de Barcelona.[86]

El vescomtat de Bearn, sota Cèntul V de Bearn, és un aliat del regne d'Aragó i comença a reunir cavallers que atacaran l'emirat de Saraqusta en els anys següents.[87] El comte de Bigorra Bernat II realitza un jurament de vassallatge al papa de Roma lliurant-li el tribut de les vuit lliures d'or.[75]

Emirats d'Al Àndalus dels actuals Països Catalans

modifica

Les taifes més importants del nord i est d'Al-Àndalus durant el 1068 eren l'emirat de Saraqusta, l'Emirat de Tulàytula (que dominava Balànsiya)[88] i l'Emirat de Dàniyya.[89] Tot i això, els emirats restaven sota l'hegemonia cristiana i es van veure obligats a pagar paries molt quantioses als monarques cristians perquè no els ataquessin[90] i, fins i tot, algun emir els van demanar ajuda contre els altres emirats.[73]

Emirat de Saraqusta

modifica

Durant el 1068 l'Emirat de Saraqusta governat per Àhmad ibn Sulayman al-Múqtadir dels Banu Hud i la seva capital és el centre cultural i econòmic més destacat del nord de la Península Ibèrica però està en una situació militar dolenta que l'obliga a pagar paries als comtes catalans. Al-Múqtadir paga milers de mancusos d'or al comtat de Barcelona perquè no l'ataqui i el protegeixi contra les altres taifes i el Regne d'Aragó.[90] Al-Múqtadir manté una guerra oberta contra l'emir de Làrida, el seu germà Yússuf ibn Sulayman al-Mudhàffar, fet que és aprofitat per Ramon Berenguer I per cobrar pàries dels dos emirs.[91] Al riu Sió lluita contra el comtat d'Urgell quan Ermengol IV d'Urgell augmenta la pressió militar sobre les terres de Saraqusta i Làrida.[27] El rei Sanç Ramires d'Aragó amenaça el nord de l'emirat legitimat pel papa de Roma amb l'ajuda d'altres poders cristians.[92] L'any 1068 el regne aragonès utilitza Alquèssar per emprendre ràtzies cap a la Foia d'Osca debilitant l'emirat i emprèn una guerra de desgast atacant la zona d'Ayerbe i Graus.[93] Això obliga a reforçar i millorar les muralles d'Osca i Barbastre i a pagar paries al Sanç Ramires que les utilitzarà per viatjar a Roma i pagar un tribut al Papa.[94]

A nivell cultural es continua construint el Palau de l'Aljaferia i l'emir es rodeja de savis i poetes fent que la seva cort esdevingui la més luxosa i culte de la Península.[89]

Emirat de Làrida

modifica

L'emir de Làrida Yússuf al-Muhàffar està atrapat entre l'expansionisme d'al-Múqtadir de Saraqusta i la pressió fiscal i militar dels comtats d'Urgell i Barcelona. A l'abril fa un pagament massiu de tributs a Ramon Berenguer I amb els que paga la compra de Carcassona i Rasès.[90] Com que al-Múqtadir augmenta les seves paries al comte barceloní, al-Muhàffar es veu obligat a pagar més manclusos d'or que li provoca una greu crisi econòmica.[91]

Al nord, perd el control efectiu de la seva frontera quan Ermengol IV accelera la construcció dels castells del riu Sió a Agramunt en territoris que nominalment eren de Làrida, però que al-Muhàffar no pot defensar perquè està concentrant els seus exèrcits a la frontera amb Saraqusta.[27] Com a reacció, a l'estiu ordena reforçar les muralles de la Suda de Balaguer, que era la segona ciutat de l'emirat.[95]

Tot i les pressions polítiques i militars, la cort de Làrida continua sent un centre cultural i acull a poetes i metges andalusins que havien fugit de les guerres del centre peninsular i esdevenen una influència important per l'auge cultural del bisbat de Vic.[24]

Emirat de Turtuixa

modifica

L'emirat de Turtuixa està sota el regnt de Nabil. A l'abril realitza un pagament de paries a Ramon Berenguer I.[90] A l'estiu hi ha una calma relativa a les costes de l'emirat degut als acords diplomàtics i Nabil es compromet a controlar els pirates del delta de l'Ebre a canvi de que el comte de Barcelona li garantís la seguretat de les naus tortosines que exportaven arròs i fusta cap al nord.[96] A l'oest, l'emir de Saraqusta suborna caps militars tortosins amb l'objectiu d'atacar Turtuixa i obliga a Nabil a demanar la protecció de Ramon Berenguer I.[89]

Tot i la decadència política i militar, Turtuixa continua sent un centre industrial naval important i les drassanes construeixen diversos vaixells de mercaderies i alguns mestres d'aixa tortosina exporten la tecnologia de construcció de naus a Barcelona.[97]

Emirat de Balànsiya

modifica

L'emirat de Balànsiya estava integrat en l'emirat de Tulàytula, sota el govern de l'emir Yahya ibn Ismail al-Mamun`des del 1065. L'emir utilitza Balànsiya per dominar l'est peninsular i per frenar l'expansió d'al-Múqtadir de Saraqusta, el seu rival més important i la ciutat es mantenia en una pau relativa.[89] Al mateix temps, es reactiva el comerç marítim entre Barcelona i València mercès a la "Pau de Mar" que havia establert Ramon Berenguer I amb Turtuixa i Dàniyya; comerciants barcelonins es van establir als mercats valencians i s'exporten productes de luxe de ceràmica i teixits cap a la capital comtal a la tardor.[98] L'horta valenciana aprofita l'estabilitat toledana per millorar les seves infraestructures hidràuliques i s'hi milloren les séquies i es construeixen noves alqueries a la rodalia de la ciutat, cosa que fa que els seus visitants la describin com "paradís de jardins".[99] En contrapartida, Balànsiya augmenta la pressió fiscal de l'horta de Balànsiya per les paries que al-Mamun pagava als regnes cristians, sobretot al regne de Castella i Lleó que fa augmentar el malestar entre els valencians envers el domini toledà.[100]

Emirat de Dàniyya

modifica

L'Emirat de Dàniyya, sota el govern d'Alí ibn Mujàhid Iqbal-ad-Dawla era una potència naval a la Mediterrània Occidental durant el 1068 i controlava part de l'actual província d'Alacant i les Illes Balears però començava a patir la pressió dels emirats veïns i havia de pagar paries al comtat de Barcelona.[90] Tot i tenir una poderosa flota, es veu obligada a una política de contenció degut a la "Pau de Mar" que es va pactar durant el Concili de Girona i que va frenar els atacs dels pirates que operaven des de les Balears.[89] Alí ibn Mujàhid practica la tolerància religiosa als seus dominis i, degut a un pacte amb el bisbe de Barcelona, protegeix els mossàrabs a canvi que demani al papa de Roma que Pisa i Gènova no emprenguin una croada marítima contra les seves illes.[73] L'emir millora les defenses del castell d'Alacant per defensar-se de Tulàytula, amb qui, durant la tardor, tenen conflictes fronterers.[88]

Les illes de Mayurqa i Menurqa van obtenir una autonomia creixent i les seves drassanes van construir galeres de guerres que patrullaven pel canal de Sardenya protegint els seus vaixells mercants a la zona.[101]

Emirats d'Albarrassí, Alpont i Múrcia

modifica

El petit emirat d'Albarrassí estava governada per Abu Marwan Agd al-Malik i es podia defensar de l'expansionsme de Saraqusta i Tulàytula degut a estar en una zona muntanyosa estratègica. Al-Mamun de Toledo la volia annexionar per unir els seus territoris i Abu Marwan va pagar importants paries a Sanç Ramires d'Aragó perquè el protegís.[89]

L'emirat d'Alpont, a l'actual comarca de Serrania, estava governat per l'emir Abd Allah ibn Qasim, que intenta mantenir la independència cedint els drets de pas i subministraments a les tropes de Toledo que es dirigien a Balànsiya. La seva economia es basava en la producció de fusta i mel i n'enviava una part com a paria al comtat de Barcelona.[100]

L'emirat de Múrsiya està en un moment inestable oscil·lant entre l'autonomia i la dependècia d'Ixbíliya i Balànsiya. El seu governador es fa enfrontar a les ambicions de l'emir al-Mútamid d'Ixbíliya i fortifica les muralles de la capital i millora la séquia d'Aljufía per assegurar que la ciutat estigui ben proveïda si pateix un assetjament.[99]

Relacions entre les altres taifes peninsulars i els comtats catalans

modifica

A la cort de Barcelona i a l'escriptori de Vic hi arriben poetes i intel·lectuals andalusins de l'Emirat d'Ixbíliya facilitant la importació de coneixements de botànica i agricultura que es van començar a aplicar a les hortes del Llobregat i el Segre.[24]

Ramon Berenguer I va mantenir contactes diplomàtics amb l'emir zirida de Granada perquè aquests pressionessin l'emirat de Dàniyya evitant que la seva flota ataqués les seves costes.[73]

Des de l'Emirat de Batalyaws (Badajoz) arribaven productes exòtics com encens, mirra i teixits preciosos al comtat de Barcelona.[98]

Relació entre els altres regnes cristians peninsulars i els comtats catalans

modifica

Després de la mort de Ferran I de Lleó l'any 1065 es reconfigura el mapa polític peninsular ja que s'acaba l'hegemonia del seu regne i Ramon Berenguer I ho aprofita per esdevenir d'àrbitre diplomàtic a la península mentre els regnes de Castella, Lleó i Galícia s'enfrontaven en guerres fratricides. Durant la Guerra dels Tres Sançs que té lloc durant el 1068 s'enfronten els tres reis cosa que els manté allunyats dels afers catalans.[102] Ramon Berenguer ho aprofita per consolidar la seva influència sobre els emirats del nord i est peninsular que abans també pagaven paries a Castella i, a partir d'ara, només les pagaran a Barcelona.[102]

El viatge de Sanç Ramires a Roma en què es converteix en vassall del papa és clau per la internacionalització del seu regne que esdevé independent del regne de Navarra i rep el reconeixement de Ramon Berenguer I. Aquest, que competeix amb Aragó l'expansió a la vall de l'Ebre, aprofita la seva influència sobre el legat papal Hug Candi per evitar que el rei aragonès no s'enfronti als seus interessos sobre les paries andalusines.[42]

El regne de Navarra pateix el setge dels seus cosins d'Aragó i Castella i perd molta influència. Per evitar ser absorbit, envia ambaixades a Barcelona per establir un eix Pirinenc que s'enfronti a Castella però la rivalitat amb Aragó ho impedeix mentre Barcelona actua com a observador perquè prefereix una Navarra feble que no impedeixi la seva expansió a Occitània.[103]

Esdeveniments

modifica

Països catalans i Occitània

modifica
  • Es consagra s'església de Sant Martí Sescorts.[104]

Resta de la Península ibèrica

modifica

Europa i Imperi Romà d'Orient

modifica

Regne d'Anglaterra

modifica

Imperi Romà d'Orient

modifica

Àfrica

modifica
  • el Caire (Egipte): destrucció de la biblioteca del Caire, amb 200.000 volums.

Àsia

modifica

Naixements

modifica

Països Catalans

modifica

Europa i Imperi Romà d'Orient

modifica

Resta del món

modifica

Necrològiques

modifica

Països Catalans i Occitània

modifica

Europa i Imperi Romà d'Orient

modifica

Àsia

modifica

Referències

modifica
  1. 1 2 3 «El mundo en el año 1068 d. C.» (en castellà). [Consulta: 20 març 2026].
  2. 1 2 Pons i Guri, Josep Maria. «Constitucions de Pau i Treva de la província eclesiàstica de Narbona (segles XI-XIII)». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, vol. 17, 1964, p. 55-60. ISSN 0213-6228
  3. ↑ Villanueva, Jaime. Viage literario a las iglesias de España. Tomo XII. Madrid: Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1850, p. 162-166.
  4. 1 2 3 Font Rius, Josep Maria. Estudis sobre els Usatges de Barcelona. Barcelona: Fundació Vives i Tutó, 1988, p. 45-52. ISBN 84-297-2831-7
  5. ↑ Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere (Segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, 1979, vol. II, p. 114-121. ISBN 84-297-1478-2
  6. 1 2 3 4 5 6 Ruiz-Domènec, José Enrique. L'idil·li de l'escriptura: Almodis de la Marca amb Ramon Berenguer I. Barcelona: Columna, 1992, p. 82-89. ISBN 84-7809-423-7
  7. 1 2 3 4 5 6 7 8 Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere (Segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, 1979, vol. II, p. 223-225. ISBN 84-297-1478-2
  8. 1 2 Fluvià i Escorsa, Armand de. Els primitius comtes catalans. Barcelona: Vicens Vives, 1989, p. 56-57. ISBN 84-316-2821-4
  9. ↑ Mas, Josep. Cartulari de Sant Cugat del Vallès. Vol. IV. Barcelona: Tipografia Catòlica, 1905, p. 112.
  10. ↑ Mas, Josep. Notes històriques del bisbat de Barcelona. Vol. XI. Barcelona: Tipografia Catòlica, 1915, p. 78.
  11. ↑ Constans, Lluís G. Banyoles medieval. Banyoles: Ajuntament de Banyoles, 1993, p. 44. ISBN 84-87257-04-1
  12. ↑ Ruiz-Domènec, José Enrique. L'idil·li de l'escriptura: Almodis de la Marca amb Ramon Berenguer I. Barcelona: Columna, 1992, p. 142-145. ISBN 84-7809-423-7
  13. ↑ Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere (Segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, 1979, vol. II, p. 128. ISBN 84-297-1478-2
  14. 1 2 Valls i Taberner, Ferran. Els Usatges de Barcelona. Barcelona: Barcino, 1984, p. 32-40. ISBN 84-7226-034-8
  15. ↑ unyent, Eduard. Diplomatari de la Catedral de Vic: segles IX-XI. Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 1980-1996, p. 892-895. ISBN 84-300-2342-3
  16. ↑ Rodríguez Bernal, Francesc. Els vescomtes de Cardona al segle XI. Lleida: Universitat de Lleida, 2009, p. 142-145. ISBN 978-84-8409-304-6
  17. 1 2 Junyent, Eduard. Diplomatari de la Catedral de Vic: segles IX-XI. Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 1980-1996, p. 894. ISBN 84-300-2342-3
  18. ↑ Badia i Homs, Joan. L'arquitectura medieval de l'Empordà. Girona: Diputació de Girona, 1985, vol. II, p. 156. ISBN 84-505-1896-1
  19. ↑ Sitjes i Molins, Xavier. Sant Benet de Bages: estudi històric i artístic. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa, 1987, p. 52-54. ISBN 84-505-6453-X
  20. ↑ Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere (Segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, 1979, vol. II, p. 142. ISBN 84-297-1478-2
  21. ↑ Ruiz-Domènec, José Enrique. L'idil·li de l'escriptura: Almodis de la Marca amb Ramon Berenguer I. Barcelona: Columna, 1992, p. 142. ISBN 84-7809-423-7
  22. ↑ Rodríguez Bernal, Francesc. Els vescomtes de Cardona al segle XI. Lleida: Universitat de Lleida, 2009, p. 148-150. ISBN 978-84-8409-304-6
  23. ↑ Badia i Homs, Joan. L'arquitectura medieval de l'Empordà. Girona: Diputació de Girona, 1985, vol. II, p. 158. ISBN 84-505-1896-1
  24. 1 2 3 Vernet, Joan. La cultura en la España del siglo XI. Madrid: Real Academia de la Historia, 1999, p. 112-115. ISBN 84-89512-42-7
  25. ↑ Junyent, Eduard. Diplomatari de la Catedral de Vic: segles IX-XI. Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 1980-1996, p. 892-895. ISBN 84-300-2342-3
  26. 1 2 3 Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere (Segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, 1979, vol. II, p. 145. ISBN 84-297-1478-2
  27. 1 2 3 Fité i Llevot, Francesc. El comtat d'Urgell i la seva jerarquia eclesiàstica. Lleida: Universitat de Lleida, 1999, p. 82-84. ISBN 84-8409-026-X
  28. ↑ Sanmartí, Montserrat. Arnau Mir de Tost, un senyor de frontera. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 156-159. ISBN 84-7935-052-0
  29. 1 2 3 Baraut, Cebrià. «El bisbat d'Urgell a la segona meitat del segle XI». Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, núm. 10, 1989, p. 71-73.
  30. 1 2 Bringué i Portella, Josep Maria. Història del Pallars Sobirà. Lleida: Pagès Editors, 2005, p. 64-67. ISBN 84-9779-245-8
  31. ↑ Sànchez i Vilanova, Llorenç. El Pallars Jussà: història i política. Tremp: Garsineu Edicions, 1996, p. 48-50. ISBN 84-88213-75-7
  32. ↑ Puig i Ferreté, Ignasi M. El cartoral de Santa Maria de Gerri. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1991, vol. I, p. 115-118. ISBN 84-7283-176-0
  33. ↑ Puig i Ferreté, Ignasi M. El cartoral de Santa Maria de Gerri. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1991, vol. I, p. 112 (Document núm. 84). ISBN 84-7283-176-0
  34. ↑ Puig i Ferreté, Ignasi M. El cartoral de Santa Maria de Gerri. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1991, vol. I, p. 115. ISBN 84-7283-176-0
  35. ↑ Sànchez i Vilanova, Llorenç. El Pallars Jussà: història i política. Tremp: Garsineu Edicions, 1996, p. 44-46. ISBN 84-88213-75-7
  36. ↑ Sanmartí, Montserrat. Arnau Mir de Tost, un senyor de frontera. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 156-159. ISBN 84-7935-052-0
  37. ↑ Bringué i Portella, Josep Maria. Història del Pallars Sobirà. Lleida: Pagès Editors, 2005, p. 62-65. ISBN 84-9779-245-8
  38. 1 2 Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere (Segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, 1979, vol. II, p. 148. ISBN 84-297-1478-2
  39. ↑ ertran, Prim. «L'organització eclesiàstica del Pallars». Catalunya Romànica, vol. XV. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, p. 35. ISBN 84-7739-566-7
  40. ↑ Pladevall i Font, Antoni. Guia de l'art romànic català. Barcelona: Pòrtic, 2000, p. 182-184. ISBN 84-7306-613-8
  41. ↑ Iglesias Costa, Manuel. Roda de Isábena: historia propia de una antigua ciudad episcopal. Jaca: Editorial Pirineo, 1980, p. 112-115. ISBN 84-7226-034-8
  42. 1 2 Lema Pueyo, José Ángel. Sancho Ramírez: rey de Aragón y de Pamplona. Palència: La Olmeda, 1997, p. 122-128. ISBN 84-89915-02-5
  43. ↑ Lacarra, José María. Estudios de alta edad media aragonesa. Saragossa: Institución Fernando el Católico, 1971, p. 82.
  44. ↑ Boix i Pociello, Jordi. El comtat de Ribagorça: segles IX-XII. Lleida: Pagès Editors, 1993, p. 112-116. ISBN 84-7935-156-X
  45. ↑ Moner, Joaquim de. El monasterio de Obarra. Osca: Editorial Osca, 1985, p. 32-35. ISBN 84-398-4500-1
  46. ↑ Sánchez, María Luz. El monasterio de San Victorián de Sobrarbe. Barbastre: Centro de Estudios de Sobrarbe, 1990, p. 56.
  47. ↑ Ponsich, Pere. «Vilafranca de Conflent». Catalunya Romànica, vol. VII. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 531-534. ISBN 84-7739-951-4
  48. ↑ Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere (Segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, 1979, vol. II, p. 152. ISBN 84-297-1478-2
  49. 1 2 Bernat López, Pasqual. Els Pinós: història d'un llinatge. Bagà: Centre d'Estudis Baganesos, 1993, p. 22-25. ISBN 84-604-5851-9
  50. ↑ Vigué, Jordi. Mataplana: el castell i la seva història. Barcelona: Rafael Dalmau, 1991, p. 45-48. ISBN 84-232-0435-9
  51. ↑ Serra i Rotés, Rosa. Puig-reig: història i art. Puig-reig: Ajuntament de Puig-reig, 1990, p. 32. ISBN 84-505-9502-8
  52. ↑ Bolòs, Jordi. Diplomatari del monestir de Santa Maria de Serrateix (segles X-XV). Barcelona: Fundació Noguera, 2006, p. 114 (Document núm. 82). ISBN 84-9779-465-5
  53. ↑ Santandreu, M. Dolors. «El monestir de Santa Maria de la Quar». L'Erol: revista cultural del Berguedà, núm. 12, 1985, p. 15-18. ISSN 0212-0445
  54. ↑ Bolòs, Jordi. Diplomatari del monestir de Santa Maria de Serrateix (segles X-XV). Barcelona: Fundació Noguera, 2006, p. 115. ISBN 84-9779-465-5
  55. ↑ d'Abadal i de Vinyals, Ramon. L'abat Oliba, bisbe de Vic i la seva època. Barcelona: Aymà, 1962 (reed. 1997), p. 182-185. ISBN 84-350-0320-X
  56. ↑ Fluvià i Escorsa, Armand de. Els primitius comtes catalans. Barcelona: Vicens Vives, 1989, p. 64-65. ISBN 84-316-2821-4
  57. ↑ Pagès, Montserrat. Art romànic i feudalisme al segle XI. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, p. 238-240. ISBN 84-7826-300-4
  58. ↑ Marquès i Casanovas, Jaume. «El monestir de Sant Pere de Besalú». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, vol. 22, 1974, p. 245-248. ISSN 0213-6228
  59. ↑ Vigué, Jordi (dir.). Catalunya Romànica. Vol. IV: La Garrotxa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1990, p. 112-115. ISBN 84-7739-156-4
  60. ↑ Junyent, Eduard. L'arquitectura religiosa a la Catalunya carolíngia i romànica. Montserrat: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1983, p. 234. ISBN 84-7202-555-1
  61. ↑ Junyent, Eduard. Sant Joan de les Abadesses. Barcelona: Rafael Dalmau, 1974, p. 32-35. ISBN 84-232-0056-6
  62. ↑ Fluvià i Escorsa, Armand de. Els primitius comtes catalans. Barcelona: Vicens Vives, 1989, p. 72-73. ISBN 84-316-2821-4
  63. 1 2 Vigué, Jordi (dir.). Catalunya Romànica. Vol. IX: L'Alt Empordà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1990, p. 42-45. ISBN 84-7739-123-8
  64. 1 2 Badia i Homs, Joan. L'arquitectura medieval de l'Empordà. Girona: Diputació de Girona, 1985, vol. II, p. 156-160. ISBN 84-505-1896-1
  65. ↑ Marquès i Casanovas, Jaume. «Calonge medieval». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, vol. 22, 1974, p. 215-218. ISSN 0213-6228
  66. ↑ Constans, Lluís G. Banyoles medieval. Banyoles: Ajuntament de Banyoles, 1993, p. 44. ISBN 84-87257-04-1
  67. ↑ Fluvià i Escorsa, Armand de. Els primitius comtes catalans. Barcelona: Vicens Vives, 1989, p. 82-84. ISBN 84-316-2821-4
  68. ↑ Ponsich, Pere. L'arquitectura medieval de la Catalunya Nord. Perpinyà: CECN, 1988, p. 45.
  69. ↑ Aymat, Joan Maria. La catedral d'Elna. Perpinyà: Publicacions de l'Ajuntament d'Elna, 1990, p. 24-26.
  70. ↑ Ponsich, Pere. «Sant Andreu de Sureda». Catalunya Romànica, vol. XIV. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, p. 531. ISBN 84-7739-601-9
  71. 1 2 3 4 5 6 Devic, Claude; Vaissette, Joseph. Histoire Générale de Languedoc. Tolosa: Privat, 1872-1875 (reed.), vol. III, p. 352-355.
  72. ↑ Sobrequés i Callicó, Jaume. Els Reis Catalans. Barcelona: Editorial Base, 2011, p. 48-50. ISBN 978-84-15267-24-9
  73. 1 2 3 4 5 Sobrequés i Callicó, Jaume. Societat i estructura política de la Catalunya medieval. Barcelona: Curial, 1975, p. 110-115. ISBN 84-7256-068-6
  74. ↑ Bibliografia: Ordeig i Mata, Ramon. Les actes de consagració d'esglésies del bisbat de Vic (segles IX-XII). Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 2004, p. 88. ISBN 84-933724-1-1
  75. 1 2 3 Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere (Segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, 1979, vol. II, p. 115-116. ISBN 84-297-1478-2
  76. ↑ Pagès, Montserrat. Art romànic i feudalisme al segle XI. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, p. 231-233. ISBN 84-7826-300-4
  77. ↑ Dunbabin, Jean. France in the Making: 843-1180. Oxford: Oxford University Press, 2000, p. 175-178. ISBN 0-19-820846-4
  78. 1 2 Richard, Alfred. Histoire des Comtes de Poitou (778-1204). París: Alphonse Picard, 1903, vol. I, p. 310-315.
  79. 1 2 3 Poly, Jean-Pierre. La Provence et la société féodale (879-1166). París: Bordas, 1976, p. 210-215. ISBN 2-04-007740-5
  80. ↑ Devic, Claude; Vaissette, Joseph. Histoire Générale de Languedoc. Tolosa: Privat, 1872, vol. III, p. 352-358.
  81. ↑ Devic, Claude; Vaissette, Joseph. Histoire Générale de Languedoc. Tolosa: Privat, 1872-1875, vol. III, p. 355-357
  82. ↑ Mazel, Florian. La noblesse et l'Église en Provence, fin Xe-début XIVe siècle. París: Comité des travaux historiques et scientifiques, 2002, p. 142-145. ISBN 2-7355-0503-1
  83. ↑ igounet, Charles. Bordeaux pendant le Haut Moyen Âge. Bordeus: Fédération historique du Sud-Ouest, 1963, p. 82-85.
  84. ↑ Baluze, Étienne. Histoire généalogique de la maison d'Auvergne. París: Antoine Dezallier, 1708, vol. I, p. 45-48.
  85. ↑ Thomas, Georges. Les Comtes de la Marche. Llemotges: Imprimerie de la Cour d'Appel, 1891, p. 25-28.
  86. ↑ Fluvià i Escorsa, Armand de. Els primitius comtes catalans. Barcelona: Vicens Vives, 1989, p. 92. ISBN 84-316-2821-4
  87. ↑ Tucoo-Chala, Pierre. La Vicomté de Béarn et l'avènement de Gaston IV le Croisé. Mont-de-Marsan: Éditions de la "Revue de Pau et du Béarn", 1962, p. 44-47.
  88. 1 2 3 Coscollá, Vicente. La Valencia musulmana. València: Carena, 2003, p. 77. ISBN 84-87398-75-3
  89. 1 2 3 4 5 6 7 8 Viguera Molins, Maria Jesús. Los reinos de taifas y las invasiones almorávides. Madrid: Espasa-Calpe, 1992, p. 142-148. ISBN 84-239-4811-5
  90. 1 2 3 4 5 Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere (Segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, 1979, vol. II, p. 352-355. ISBN 84-297-1478-2
  91. 1 2 Cervera Fras, M. J. El reino de Saraqusta. Saragossa: CAI, 1999, p. 82-85. ISBN 84-88305-93-7
  92. ↑ Bodovitz, Patrick. «How the Kingdom of Aragon Built a Mediterranean Empire» (en anglès), 14-02-2026. [Consulta: 21 març 2026].
  93. ↑ «Cómo se formó Aragón. La amenaza de los grandes núcleos musulmanes del valle del Ebro». [Consulta: 21 març 2026].
  94. 1 2 «Historia de Aragón (V): Sancho Ramírez - Instituto Juan de Mariana» (en castellà), 17-06-2024. [Consulta: 21 març 2026].
  95. ↑ Giralt, Joseph. La Suda de Balaguer: de castell andalusí a palau comtal. Balaguer: Museu de la Noguera, 1994, p. 25-28. ISBN 84-606-1891-5
  96. ↑ Virgili, Antoni. Ad detrimenun Hispanie: la balisa de la frontera de Tortosa (segles XI-XII). València: Universitat de València, 2001, p. 56-58. ISBN 84-370-5110-4
  97. ↑ Kirchner, Helena. La construcció de l'espai pagès a Mayurqa. Palma: Universitat de les Illes Balears, 1997, p. 88, ISBN 84-7632-302-6
  98. 1 2 Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere (Segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, 1979, vol. II, p. 358-360. ISBN 84-297-1478-2
  99. 1 2 Guichard, Pierre. Al-Andalus: Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente. Barcelona: Barral Editores, 1976, p. 112, ISBN 84-211-8153-X
  100. 1 2 Coscollá, Vicente. La Valencia musulmana. València: Carena, 2003, p. 77-80. ISBN 84-87398-75-3
  101. ↑ Kirchner, Helena. La construcció de l'espai pagès a Mayurqa. Palma: Universitat de les Illes Balears, 1997, p. 88-90. ISBN 84-7632-302-6
  102. 1 2 3 4 Ladero Quesada, Miguel Ángel. La formación medieval de España. Madrid: Alianza Editorial, 2014, p. 112-115. ISBN 978-84-206-8730-8
  103. 1 2 Lacarra, José María. Historia política del reino de Navarra. Pamplona: Caja de Ahorros de Navarra, 1972, vol. I, p. 256.
  104. ↑ de Riquer, Borja (dir). Cronologia dels Països Catalans: història, societat, economia, cultura, ciència. Barcelona: Pòrtic, 1999, p. 36. ISBN 978-84-7306-561-0.
  105. ↑ Proyectos, HI Iberia Ingeniería y. «1068 a :Real Academia de la Historia | Historia Hispánica» (en castellà). [Consulta: 21 març 2026].
  106. 1 2 Reilly, Bernard F. El reino de León y Castilla bajo el rey Alfonso VI (1065-1109). Toledo: Instituto Provincial de Investigaciones y Estudios Toledanos, 1989, p. 54-58. ISBN 84-87103-03-6
  107. ↑ Martínez Díez, Gonzalo. El Cid histórico. Barcelona: Planeta, 1999, p. 112-115. ISBN 84-08-03161-9
  108. ↑ Portela Silva, Ermelindo. García II de Galicia, el rey y el reino (1065-1090). Burgos: La Olmeda, 2001, p. 78-82. ISBN 84-89915-16-5
  109. ↑ Portela Silva, Ermelindo. García II de Galicia, el rey y el reino (1065-1090). Burgos: La Olmeda, 2001, p. 78-82. ISBN 84-89915-16-5
  110. ↑ Fierro, Maribel (ed.). The Routledge Handbook of Muslim Iberia. Londres: Routledge, 2020, p. 234. ISBN 978-03-67611-13-2
  111. ↑ Châtelain, André. Châteaux forts et féodalité en Ile de France, du XIème au XIIIème siècle (en francès). EDITIONS CREER, 1983, p. 14. ISBN 978-2-902894-16-1.
  112. ↑ Plougin, Vladimir. Russian Intelligence Services (en anglès). Algora Pub., 2000. ISBN 978-0-87586-149-4.
  113. ↑ «Chronique de Nestor». [Consulta: 21 març 2026].
  114. ↑ International encyclopaedia of Islamic dynasties: a continuing series. New Delhi: Anmol Publ, 2000. ISBN 978-81-261-0403-1.
  115. ↑ Musca, Giosuè; Sivo, Vito. Strumenti, tempi e luoghi di comunicazione nel Mezzogiorno normanno-svevo: atti delle undecime giornate normanno-sveve, Bari, 26-29 ottobre 1993 (en italià). EDIZIONI DEDALO, 1995, p. 86. ISBN 978-88-220-4146-3.
  116. 1 2 Knight, Charles. The Popular History of England: An Illustrated History of Society and Government from the Earliest Period to Our Own Times (en anglès). Bradbury and Evans, 1856, p. 191.
  117. 1 2 3 Tremblay, Jean-Marie. «Louis Bréhier, Le monde byzantin: Vie et mort de Byzance», 02-02-2005. [Consulta: 21 març 2026].
  118. ↑ Lebanon), Université Saint-Joseph (Beirut. Mélanges de l'Université Saint-Joseph (en francès). Imprimerie Catholique., 1962, p. 247.
  119. ↑ H. V. Sreenivasa Murthy History and culture of South India, to Plantilla:Unité.D. Vivek Prakashan, 1975
  120. ↑ N. Jayapalan History of India Atlantic Publishers & Distri, 2001 ISBN 978-81-7156-928-1
  121. ↑ Jien; Brown, Delmer Myers; Ishida, Ichirō. 愚管抄: A Translation and Study of the Gukanshō, an Interpretative History of Japan Written in 1219 (en anglès). University of California Press, 1979, p. 313. ISBN 978-0-520-03460-0.
  122. ↑ Population et développement au Viêt-nam (en francès). KARTHALA Editions, 2000, p. 37. ISBN 978-2-84586-108-4.
  123. ↑ Nguyễn, Thế Anh. Commerce et navigation en Asie du Sud-Est, XIVe-XIXe siècle (en anglès). Harmattan, 1999. ISBN 978-2-7384-8079-8.
  124. ↑ «Abū-l-Ṣalt Umayya | enciclopedia.cat». [Consulta: 31 març 2026].
  125. ↑ Biographie, Deutsche. «Radulfus, Cantuariensis - Deutsche Biographie» (en alemany). [Consulta: 31 març 2026].
  126. ↑ «Taizu | Juchen Dynasty, Chinese Emperor, Reunification | Britannica» (en anglès). Encyclopedia Britannica. Arxivat de l'original el 2026-02-12.
  127. ↑ కొరవి గోపరాజు, గడియారం రామకృష్ణశర్మ(పరిష్కర్త). సింహాసన ద్వాత్రింశిక, 1982.
  128. ↑ «Islamic Medical Manuscripts: Bio-Bibliographies - I». [Consulta: 31 març 2026].
  129. ↑ «Saint Austinde» (en francès). [Consulta: 31 març 2026].
  130. ↑ «BRUNSWICK». Arxivat de l'original el 2026-01-27. [Consulta: 31 març 2026].
  131. ↑ «SAN IÑIGO». [Consulta: 31 març 2026].
  132. ↑ «Agnès de Bourgogne – SIEFAR» (en francès). [Consulta: 31 març 2026].
  133. ↑ Lenormant, François. À travers l'Apulie et la Lucanie;. Paris, A. Lévy, 1883, p. 163.
  134. ↑ Marjorie Chibnall, The world of Orderic Vitalis: Norman monks and Norman knights (Woodbridge: Boydell Press, 2001), pp. 21, 255
  135. ↑ Sen, Sailendra. A Textbook of Medieval Indian History (en anglès). Primus Books, 2013, p. 52-53. ISBN 978-9-38060-734-4.
  136. ↑ «Go-Reizei a VIAF». [Consulta: 31 març 2026].
  137. ↑ Fisher, William Bayne; Frye, R. N.. The Cambridge History of Iran (en anglès). Cambridge University Press, 1975-06-26, p. 52-53, 64-65. ISBN 978-0-521-20093-6.
  138. ↑ Thiébault, Philippe. La pensée coréenne: aux sources de l'esprit-coeur: essai. Marseille: Autres temps, 2006, p. 93. ISBN 978-2-84521-255-8.
  139. ↑ Ragab, Ahmed. The Medieval Islamic Hospital: Medicine, Religion, and Charity (en anglès). Cambridge University Press, 2015-10-14, p. 155. ISBN 978-1-107-10960-5.
  140. ↑ li fan wen; jia chang ye. xia han zi dian. 修订重印, 1997, p. 711. ISBN 978-7-5004-2113-9.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: 1068
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=1068&oldid=37219444»