seu

Potser volíeu: sèu, séu

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (nom femení, verb seure) /ˈsɛw/^ⓘ
• Rimes: -ɛw
• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (nom masculí)

Oriental:	central /ˈsɛw/
	balear /ˈsəw/, /ˈsɛw/
Occidental:	/ˈsew/

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: (pronom, verb ser) /ˈsew/
• Rimes: -ew
• Etimologia: [Nom femení] Del llatí sēdēs, de sedeō ‎(‘seure’), segle XIV. Tot i tenir la mateixa vocal tònica que l’homògraf provinent de sēbum, no va evolucionar amb vocal neutra per influència del llatí eclesiàstic.
• Etimologia: [Nom masculí] Del llatí sēbum, segle XIII.
• Etimologia: [Pronom] Del llatí vulgar *seum, variant de suum per analogia amb meum, segle XII.

Nom

seu ¹ f. ‎(plural seus)

1. Lloc o centre de poder o autoritat.
2. catedral

Compostos i expressions

• Seu apostòlica: la Santa Seu.
• A la seu si no hi pots ficar la cama, fica-hi el peu: denota que la carrera eclesiàstica ha proporcionat moltes comoditats.

Notes

• En parlar salat s’usa sempre amb article literari per ser un ens únic dins del context propi.

Traduccions

Centre d'autoritat

• Anglès: see ^(en)
• Castellà: sede ^(es)
• Francès: siège ^(fr) m.

Catedral

• Castellà: catedral ^(es), seo ^(es) f.
• Francès: cathédrale ^(fr) f.
• Portuguès: sé ^(pt) f.

Nom

seu ² m. ‎(plural seus)

1. Greix dur i sòlid tret d'alguns animals, del qual fos se'n feien candeles.

Variants

• sèu (grafia obsoleta)

Traduccions

Greix fos d’animals

• Alemany: Talg ^(de) m.
• Castellà: sebo ^(es)
• Llatí: sebum ^(la), pinguedo ^(la)

Pronom

seu ³ m. ‎(plural seus, femení seva o seua, plural femení seves)

1. Allò (una cosa en masculí) d'ell, d’ella, d’ells o d’elles.

Sinònims

• llur (d’ells o d’elles)

Compostos i expressions

• Cadascú del seu fa allò que vol: denota la llibertat amb què un pot disposar de les seves coses.
• No fa poc qui sembla als seus, o, Qui sembla als seus no se n'ix de llinatge: se diu per aquells qui obren a imitació de llurs pares o avantpassats.

Relacionats

Possessius en català

Posseïdor/persona		singular		plural
		masculí	femení	masculí	femení
tònic
Un sol	1a	(el) meu	(la) meva, meua1, mia2	(els) meus	(les) meves, meues1, mies2
	2a	(el) teu	(la) teva, teua1, tua2	(els) teus	(les) teves, teues1, tues2
	3a	(el) seu	(la) seva, seua1, sua2	(els) seus	(les) seves, seues1, sues2
Més d’un	1a	(el) nostre	(la) nostra	(els/les) nostres
	2a	(el) vostre	(la) vostra	(els/les) vostres
	3a	llur3		llurs3
		(el) seu	(la) seva, seua1	(els) seus	(les) seves, seues1
àton
Un sol	1a	mon4	ma4	mos4	mes4
	2a	ton4	ta4	tos4	tes4
	3a	son4	sa4	sos4	ses4
1) Dialectal i valencià 2) Antic, poètic i alguerès 3) Literari 4) Antic i fossilitzat.

Traduccions

Allò d'ell o d'ella

• Anglès: his ^(en), hers ^(en)
• Castellà: suyo ^(es)
• Francès: son ^(fr) m., sa ^(fr) f.
• Llatí: suus ^(la)

Verb

seu ⁴ ‎(infinitiu seure)

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de seure.
2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb seure.

Verb

seu ⁵ ‎(infinitiu ser)

1. (col·loquial septentrional, alguerès) Segona persona del plural (vosaltres, vós) del present d'indicatiu de ésser/ser.

Variants

• séu (grafia obsoleta)

Miscel·lània

• Síl·labes: 1
• Anagrames: Eus, sue, use

Vegeu també

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot
• Labernia y Esteller, Pere. Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondencia castellana y llatina., Tom II, Barcelona, 1840.

Català antic

Verb

seu

1. tercera persona singular (él, eyl, ell) del present d'indicatiu de seure
2. segona persona singular (tu) de l'imperatiu de seure

Occità

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈsew/

Nom

seu m. ‎(plural seus)

1. seu (greix)

Adjectiu

seu m.

1. (llenguadocià) forma alternativa de sieu ‎(‘seu’)

Pronom

seu m.

1. (llenguadocià) forma alternativa de sieu ‎(‘seu’)