A principis del 2026 he pogut escoltar en directe al Palau de la Música “Les quatre estacions” de Vivaldi, a càrrec de l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí. La seva interpretació em va encantar, especialment la de la violinista i concertino del grup, Farran Sylvan James, que co-dirigia l’obra des del faristol solista junt al mestre Dani Espasa, fundador del conjunt. Era una artista molt expressiva, i podies veure totes les emocions que la travessaven al llarg del concert.
Tal i com va dir el mestre Dani Espasa quan es va adreçar al públic, “Les quatre estacions” és una de les peces més famoses de la música clàssica, però malgrat la quantitat de vegades que la seva orquestra l’ha interpretat, cada vegada la viuen i senten de manera diferent.
Un dels motius que fa que “Les quatre estacions” siguin tan emotives, és que són un autèntic conte sonor: la música imita allò que descriuen unes poemes sobre cada estació de l’any. Amb aquesta obra Vivaldi es va convertir en un pioner del que més tard es coneixeria com a música pragmàtica. És a dir, una partitura que descriu allò que proposa un text.
Hi ha cert debat sobre si els quatre concerts van ser escrits per acompanyar els quatre sonets o viceversa. Tampoc se sap qui va escriure aquests sonets, però hi ha una hipòtesi que sosté que fou el propi Vivaldi, ja que cada sonet està dividit en tres seccions, imitant els moviments de cada concert.
Si encara no els heu llegit, us animo a fer-ho (amb aquesta traducció de Josep Pedrals que comparteixo tot seguit) i a escoltar alhora la música, que us transportarà a cadascuna de les escenes. Sentiu el cant dels ocells? O el cruixir del gel? La unió de la música i la poesia forma una màgia incomparable… Paraula de Mixa!
LA PRIMAVERA
I. Allegro
Som a la primavera i els pardals
la reben, riallers, amb cant cofoi
mentre amb el respirar del ventijol
flueixen fonts en mormoleig suau.
Cobreixen l’aire uns núvols infernals,
proclamen la tempesta amb llamps i trons,
i quan, més tard, amaina, de bell nou
els ocellets reprenen el seu cant.
II. Largo e pianissimo
Llavors, sobre el coixí florit dels prats,
sota el brogit d’un dolç fullam frondós,
dorm el cabrer amb el seu gos al costat.
III. Allegro
Sona un sac de gemecs encantador
i, al cel primaveral encimbellats,
dansen festius les nimfes i el pastor.
L’ESTIU
I. Allegro mà non molto – Allegro
En la dura estació que el sol encén,
home i ramat llangueixen i el pi crema.
Projecta enllà, el cucut, la seva veu,
canten la tórtora i la cadernera.
Bufa agradablement vent de ponent
però la tramuntana hi busca brega;
i plora el pastoret, perquè ja es tem
que el seu destí depèn de la tempesta.
II. Adagio – Presto – Adagio
Desperta els membres lassos del repòs
la por d’uns llamps i trons. Cal amagar-se!
Borinen enfurits els borinots.
III. Presto
Ai, la dissort confirma la desgràcia:
decapitant espigues i llavors,
el cel fulmina el món amb calamarsa.
LA TARDOR
I. Allegro – Allegro assai
Celebra el camperol amb balls i cants
de la feliç collita el bell plaer,
i amb el licor de Bacus abundant
els gaudis se li tornen somnolents.
II. Adagio molto
Tothom a celebrar es va abandonant
perquè és tan temperat, aquell airet…
I l’estació convida tants i tants
a gaudir de l’amable ensopiment.
III. Allegro
Els caçadors, a l’alba, van de caça
amb armes i llebrers, al so dels corns,
La fera fuig. Li segueixen el rastre.
I quan, cansada de persecucions,
ferida, planta cara a l’amenaça,
és, finalment, quan la fan presa i mor.
L’HIVERN
I. Allegro non molto
Entre les neus gelades, tremolant,
sota el sever bufar d’un hòrrid vent,
córrer picant de peus a cada instant
i, pel fred excessiu, petar les dents;
II. Largo
Vora del foc els dies quiets, contents,
mentre la pluja a fora fa un gran bany.
III. Allegro – Lento
Caminar sobre el gel a pas molt lent
per por de caure en el lliscant parany;
girar-se i rodolar i trobar-se a terra,
i altre cop dret passar pel gel fent via
procurant de no fer-hi cap esquerda.
Sentir, per entre portes obstruïdes,
com entren tots els vents a moure guerra:
L’hivern… I tot i així, quina alegria!
