Regió d'Escítia

La regió coneguda com a Escítia va ser un regne creat pels escites a l'Estepa Pòntica que va durar del segle vi aC al segle iii aC.

Regió d'Escítia

Tipus	regió històrica i estat històric
Lloc
44° 56′ 34″ N, 34° 07′ 14″ E
Capital	Neàpolis d'Escítia
Creació	segle VIII aC

Nom

El nom li van donar grecs i romans. Scyth era un terme sàrmata i traci introduït a la llengua grega. Heròdot relata que els escites es deien a si mateixos escòlots (Σκόλοτοι, Scólotoi), denominació que relaciona amb un «sobrenom del rei»; tanmateix, l'endònim reconstruït és *Skuδa.

Els perses els anomenaren primer Aramii i posteriorment saces (Sacae). Els escites eren una branca dels sàrmates, com els eslaus i part dels germànics. Les tribus anomenades escites segurament no ho eren totes inicialment, però progressivament el nom es va estendre a molts pobles i tribus. Els tibiaces (grec antic: Τυβιάκαι; llatí: Tybiacae) eren un poble d'Escítia, a la riba del Ra (Volga).

Els primers grups escites són esmentats per Homer i Hesíode sota els noms de abis (grec antic: Ἄβιοι; grec antic: Abii), Galactophagi i hipemolgs (grec antic: Ἱππημολγοί; llatí: Hippemolgi). Heròdot diu que Escítia comença a l'altra banda de la desembocadura de l'Istre (Danubi). També diu que els massàgetes van emigrar i que van pressionar els escites i aquests, alhora, foragitaren els cimmeris, que van entrar al Bòsfor i a Àsia (Àsia Menor).

Extensió

El territori del regne escita de l'Estepa Pòntica s'estenia des del riu Don a l'est fins al riu Danubi a l'oest, i cobria el territori de l'estepa sense arbres situada immediatament al nord de la costa del mar Negre; atès que el període escita corresponia al període de l'edat climàtica subatlàntica humida, el clima a la regió del Pòntic nord era més humit en comparació amb el període modern i, en conseqüència, l'Escítia era una regió humida i boirosa, mentre que els límits septentrionals de l'estepa estaven més al sud del seu límit actual.

Gràcies a aquestes condicions climàtiques favorables, l'herba creixia abundantment a l'estepa sense arbres, la qual cosa permetia als escites nòmades criar grans ramats de bestiar i cavalls en la regió del riu Dnipro inferior al voltant del territori de l'actual Kherson. Les valls més al nord al llarg del riu, estaven cobertes de boscos i les condicions a les terres del sud situades prop de les costes del mar Negre eren propícies per dedicar-se a l'agricultura.

Emporis

Els escites van establir un empori al Borístenes (Dnièper) prop de la costa; a l'oest tenien els cal·lípides (dits «escites hel·lenitzats» per Heròdot), al nord-oest els halizons i al nord els escites llauradors, més al nord els neures, i encara més al nord la «terra desconeguda». Tots eren grups considerats escites. A l'est del Borístenes hi havia els escites agricultors fins a Panticapea, i al nord els andròfags, que no eren escites, i encara més al nord terra desconeguda. El Baix Dniéper era una zona comuna dels escites nòmades i dels agricultors.

Escites reials

Quan els escites van construir palaus van ser coneguts com a escites reials. La zona principal n'era al sud d'Ucraïna fins a Crimea i se suposa que el centre comercial anomenat Kremni, al Palus Maeotis, els pertanyia. Al nord dels escites reials hi havia els melanchlaeni ('barrets negres', nom equivalent a karakalpak), que no eren escites, i més enllà terra desconeguda. A l'est del Don les tribus eren anomenades sàrmates i no escites.

Rius

• Istre (Danubi)
• Tiras (Dnièster)
• Hypanis (Bug)
• Borístenes (Borysthenes = Dnièper)
• Panticapes
• Hypacyris
• Gerrhus
• Tanais (Don)
• Puretos (en llengua escita: Porata)
• Tirantos
• Araros
• Naparis
• Ordessos
• Maris (modern Mureș)

Història

Artefacte escita en estil animal descobert al kurgan d'Arjan (Rússia). Segles viii-vii aC.

Els escites eren un poble nòmada que originàriament vivia a l'Àsia central. Cap al segle vii aC els van atacar els massàgetes, que els van expulsar de les seves terres. En el regnat de Ciàxares de Mèdia i de Sadiates de Lídia, els nòmades escites van envair la regió dels cimmeris, probablement al Caucas nord, que van expulsar cap al sud.

Els cimmeris van ocupar Sardes en temps del rei Ardis II (629 aC), però el seu fill Aliates II els va expulsar. Els escites es van dirigir a Mèdia i Ciaxares va haver de deixar el setge de Nínive, però va ser derrotat i durant uns 28 anys els cimmeris es van passejar per la regió. D'allí van passar a Egipte, dirigits pel rei Màdies. El faraó Psamètic I els va pagar tribut. A la tornada van passar per Ascaló. Els medes els van derrotar cap a l'any 596 aC i els van expulsar cap al sud de Rússia. Sembla que es van barrejar amb els cimmeris i que van donar a les tribus no escites de la zona el nom de sàrmates.

No tots els escites, però, van sortir del país. Una part encara era a Mèdia l'any 590 aC i alguns van ser protegits per Ciaxares de Mèdia fins que, com que no canviaven els seus hàbits, en algun acte de crueltat els va expulsar i es van haver de refugiar amb Aliates de Lídia, que va refusar el seu lliurament, cosa que va portar a la guerra (ja sota Cressos, fill d'Aliates) amb els medes, guerra que va acabar amb la batalla de l'Eclipsi o de l'Halis el 28 de maig del 585 aC.

Els escites del sud de Rússia es van convertir en part en sedentaris, mentre que una altra part va seguir els seus costums nòmades. Darios va envair, potser l'any 513 aC, els dominis escites al nord de Tràcia. Els gelons, budins i sauròmates (sàrmates) es van unir als escites contra el rei persa, mentre que els agatirsos, neuri, androphagi, melanchlaeni, i tauri no es van sumar a l'aliança. Els tres aliats estaven dirigits per tres reis: Escopasis, Idantirs, i Taxacis, que defensaven un territori cadascú, sota el comandament suprem d'Idantirs. Van cremar les collites i van enverinar l'aigua per dificultar l'avanç dels perses. Les fronteres del Danubi i del Don es van convertir en camps de batalla: els budins van ser els primers atacats i els perses van calar foc a la seva ciutat de fusta. Llavors, Darios es va traslladar al sud i a l'oest, passà pel territori dels melanchlaeni, neuri, i agatirsos (els agatirsos vivien a Transsilvània, a la regió del riu Mureș); finalment, els perses, que patien greus problemes de logística, van decidir retirar-se al Danubi, però els escites s'hi van anticipar i es van apoderar dels ponts. El general atenenc Milcíades va aconsellar de fer un acord amb els escites i es va signar un acord pel qual els perses podien tornar a Tràcia. La victòria dels escites sobre els perses els conferí una aura d'invencibilitat, que els autors d'aquella època atribuïen al seu nomadisme.

Tucídides esmenta els getes com una branca dels escites i diu que vivien al nord dels monts Hemos, a Tràcia, i a la frontera amb els escites. Filip II de Macedònia va combatre al nord dels monts Hemos (on va caure ferit) i Alexandre el Gran va derrotar els getes i va destruir una ciutat, però es va retirar tot seguit.

Lisímac de Tràcia va creuar el Danubi, però els getes el van derrotar i va deure la vida a la generositat del rei geta Dromiquetes (312 aC).

El regne del Bòsfor centrat a Panticapea també tenia els escites com a veïns i era centre d'un actiu comerç entre escites i grecs, que incloïa gra i esclaus. Les ciutats gregues eren de vegades independents i de vegades pagaven tribut als sobirans escites. Parisades del Bòsfor, un rei amb nom escita, va governar sobre els meotes, és a dir, sindi, oraeti, dandarii, thetes, i d'altres.

A partir de l'establiment de l'Imperi Romà, els escites deixen de ser esmentats sota aquest nom i se'ls anomena sàrmates, dacis o tracis. Els huns i els àvars van tenir una important aportació escita. De totes maneres, els romans crearen una província anomenada Escítia Menor, que cobria si fa no fa el mateix territori que l'actual Dobrudja. Es mantingué com a part de l'Imperi Romà d'Orient fins que les invasions dels àvars i els eslaus liquidaren el domini romà sobre la província, a tot estirar, en temps de l'emperador Heracli. Malgrat que Joan I Tsimiscés i Basili II Bulgaròcton reconqueriren aquestes terres uns segles més tard, no en recuperaren el nom antic. Foren reincorporades a l'imperi sota el nom de Paradúnabon o Parístrion.

Llegat

Els autors romans d'Orient continuaren usant l'etnònim escita molts segles després de la desaparició dels escites com a grup ètnic distint, generalment en referència a altres pobles nòmades de l'estepa. Per exemple, la princesa i historiadora Anna Comnena el feu servir per referir-se als aliats petxenegs de Nicèfor Brienni, així com per descriure els cortesans Boril i Germà, que tal vegada eren petxenegs o cumans. L'etnònim també fou aplicat als huns, els cotrigurs, els prototurcs, els àvars, els khàzars, els búlgars, els hongaresos, els uzes, els turcs seljúcides, els mongols, els tàtars, els otomans i, de vegades, els eslaus. Una excepció són els rus, que tot i no ser pobles nòmades són anomenats tauroescites en la primera aparició de la guàrdia varega en les fonts romanes d'Orient.

Bibliografia

• Comnena, A. Alexíada. Viquitexts, 2021-2026. 
• D'Amato, R. The Varangian Guard 988–1453 (en anglès). Osprey Publishing, 2010. ISBN 978-1-84908-180-1. 
• Guilland, R. Recherches sur les institutions byzantines (en francès). Volum II, 2022. ISBN 9783112651704. 
• Heròdot. Història. Llibre IV. Fundació Bernat Metge, 2007. ISBN 978-84-7225-884-X. 
• Homer. Ilíada. La Magrana, 2022. ISBN 9788419013255. 
• Ivàntxik, Askold. «Scythians». A: Encyclopædia Iranica (en anglès). Encyclopædia Iranica Foundation; Brill Publishers, 2018. 
• Madgearu, A. The Asanids: The Political and Military History of the Second Bulgarian Empire (1185-1280) (en anglès). Brill, 2017. ISBN 978-90-04-33319-2. 
• Kajdan, A. The Oxford Dictionary of Byzantium (en anglès). Oxford University Press, 1991. ISBN 0-19-504652-8. 
• Leloux, K. «The battle of the eclipse (May 28, 585 BC): a discussion of the Lydo-Median treaty and the Halys border» (en anglès). Polemos, 19, 2, 2016, p. 31-54.
• Magdalino, P. The Empire of Manuel I Komnenos, 1143–1180 (en anglès). Cambridge University Press, 2002. ISBN 0-521-52653-1. 
• Novák, Ľubomír. «Problem of Archaism and Innovation in the Eastern Iranian Languages» (en anglès). Universitat Carolina de Praga, 2013. Arxivat de l'original el 14 agost 2022. [Consulta: 14 agost 2022].
• Sanducci, A. Ancient Scholars about the Turks and the Turkic Nations (en anglès). World Scholarly Press, 2022. ISBN 979-8-9859237-0-4. 
• Sulimirski, T. «The Scyths». A: The Cambridge History of Iran (en anglès). 2. Cambridge University Press, 1985, p. 149–199. ISBN 978-1-139-05493-5. 
• Sulimirski, Tadeusz; Taylor, T. F.. «The Scythians». A: Boardman, John. The Cambridge Ancient History. 3. Cambridge: Cambridge University Press, 1991, p. 547-590. ISBN 978-1-139-05429-4. 
• Tokhtàssiev, Serguei. «Проблема Скифского Языка в Современной Науке». A: Ethnic Contacts and Cultural Exchanges North and West of the Black Sea from the Greek Colonization to the Ottoman Conquest: Proceedings of the International Symposium Ethnic Contacts and Cultural Exchanges North and West of the Black Sea, Iaşi, June 12–17, 2005 (en rus). Iași (Romania): Trinitas Publishing House; Institut Arqueològic de Iași, p. 59-108. ISBN 978-9-737-83450-8. 
• Tokhtàssiev, Serguei «Sauromatae - Syrmatae - Sarmatae» (en rus). Khersonesski sbórnik, vol. 14, 2005b, p. 291-306.