on

Potser volíeu: -on, -on-, ON, -ón

Català

Pronúncia(i): /ˈon/
Rimes: -on
Etimologia: Del llatí unde ‎(‘d’on, de quin lloc’) unificat semànticament amb ubi ‎(‘on, en quin lloc’) i quo ‎(‘a on, cap a quin lloc’), segle XII.

on

Quan és proclític, en català central es pot pronunciar àton /un/.
Davant de vocal es pot pronunciar com l’antic hont (/ont/, /unt/), especialment usant èmfasi. En català nord-occidental pot conservar la consonant etimològica /ond/.
- En alguns parlars aquesta pronúncia pot ser reforçada aont, aunt. Encara, evitant hiat avont, avunt.
- En alguns parlars pot conservar la forma plena onte, unte.
Davant de consonant es produeix assimilació /om/, /oɱ/, /oɲ/, /oŋ/.

on

Pronoms personals

Nombre	Persona	Gènere	Nominatiu (subjecte)	Acusatiu (compl. directe)	Datiu (compl. indirecte)	Locatiu	Ablatiu	Tònic
Singular	Primera		je, j'	me, m'		à moi	de moi	moi
	Segona		tu	te, t'		à toi	de toi	toi
	Tercera	Masculí ¹	il	le, l'	lui	y, à lui	en, de lui	lui
		Femení ¹	elle	la, l'		y, à elle	en, de elle	elle
		Indeterminat	on ²	en		à soi	de soi	soi
		Reflexiu	–	se, s'		à soi	de soi	soi
Plural	Primera ³		nous	nous		à nous	de nous	nous
	Segona ⁴		vous	vous		à vous	de vous	vous
	Tercera	Masculí	ils	les	leur	y, à eux	en, d’eux	eux
		Femení	elles	les	leur	y, à elles	en, d’elles	elles
		Reflexiu	–	se, s'		à soi	de soi	soi
¹⁾ Antigament usat com a segona persona del singular majestàtic. ²⁾ També usat col·loquialment com a primera persona del plural. ³⁾ Antigament usat com a primera persona del singular majestàtic. ⁴⁾ La segona personal del plural també s’usa en singular com a tractament de cortesia.

on

on m. ‎(femení ona, neutre ono)

Declinació de on