cof

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈkof/
• Etimologia: De l’hebreu קוּף ‎(quf), del protosemític *qup- ‎(‘agulla’).

Nom

cof f. ‎(plural cofs)

1. Dinovena lletra dels alfabets semítics fenici, arameu, hebreu i d’altres derivats.

Relacionats

Alfabets semítics nord-occidentals

	àlef	bet	guímel	dàlet	he	vau	zain	het	tet	iod	caf	làmed	mem	nun	sàmec	ain	pe	tsade	cof	reix	xin	tau
Fenici
Arameu
Hebreu	א	ב	ג	ד	ה	ו	ז	ח	ט	י	כ ך	ל	מ ם	נ ן‬	ס	ע	פ ף‬	צ‬ ץ‬‬	ק‬	ר‬	ש	ת
Siríac	ܐ	ܒ	ܓ	ܕ	ܗ	ܘ	ܙ	ܚ	ܛ	ܝ	ܟ	ܠ	ܡ	ܢ	ܣ ܤ	ܥ	ܦ	ܨ	ܩ	ܪ	ܫ	ܬ
	1	2	3	4	5	6	7	8	9	10	20	30	40	50	60	70	80	90	100	200	300	400

• qaf (àrab)

Traduccions

Traduccions

• Anglès: qoph ^(en)
• Francès: qouf ^(fr)

Miscel·lània

• Síl·labes: 1
• Anagrama: foc ^(revers)

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC