Taverna
 |
Per a altres significats, vegeu «Taverna (desambiguació)». |
Una taverna és un establiment d´hostaleria d´antiga tradició, que serveix menjar i beguda de forma opcional.[1] S'admet com a sinònim de cantina, bodega.. [2] com a ús altern per a hostal, [3]o bar[4] Al segle xxi ja no està associat al tipisme de la ciutat, lloc o regió on es troba, per efecte de la creació de cadenes de marques o firmes de restauració.[5]
Etimologia
modificaTaverna és un terme llatí (amb plural tabernae ), que designava un tipus de local comercial, obert al carrer, de les ciutats de la Roma antiga. Solia trobar-se als baixos d'un edifici (insula),[6] i disposar d'un únic espai amb volta. La seva funcionalitat variava segons el tipus d'activitat comercial a què es dediqués. Així, en un thermopolium o termopoli, es donaven menjars calents, mentre en un pistrinum es venia pa, i a les fulonica teixits, etc.[6][7]
Origen històric
modificaCom a establiments públics, es documenten locals similars ja cap a l'any 1700 a. C. S'han trobat proves de l'existència d'un menjador públic durant l'Egipte antic l'any 512 a. C. [8]
La taverna romana ( thermopolium o taverna vinària ) pot considerar-se el seu precedent directe més antic ,[6] pel fet que s'hi servia vi calent. [8] Habemus pullum, piscem, pernam, panem («Tenim pollastre, peix, carn, pa»), podia llegir-se al menú d'una d'aquestes tavernes.[7][9]
La seva expansió mundial pot quedar referida per exemples com les cadenes de restaurants del tipus Billy Goat Tavern, o el Fraunces Tavern o Taberna Fraunces, museu i restaurant històric de Manhattan.
A la península ibèrica
modifica
Les tavernes, relatores d'un capítol important de la idiosincràsia del poble espanyol, freqüents escenaris en la literatura de la novel·la picaresca i glossades en poemes i cobles d'autors clàssics (com Jorge Manrique amb les Coplas a una beoda que tenía empeñado un brial en la taberna o diversos passatges del Libro del buen amor de l'arxipreste de Hita), conserven a Espanya un bagatge cultural d'arrel popular que testimonien nombrosos (i potser innombrables) establiments del ram. Deixant al marge l'explotació gastronòmica que modernes cadenes o signatures d'hostaleria fan del concepte ‘taverna’, cal anotar en el llibre de les tavernes històriques espanyoles, locals com van ser o continuen sent La Taverna Rubi de Segòvia, fundada en 1861; el Rovell de l'Ou a Barcelona;
Tavernes cordoveses
modificaA Còrdova, es conserva la tradició històrica de la taverna andalusa en gairebé un centenar d'establiments tipus fundats en molts casos fa més de segle i mig.[10] Una de les més antigues és la Taverna La Fuenseca, situada a la cruïlla entre els carrers de Juan Rufo y Conde de Arenales, els orígens dels quals es remunten a mitjans del segle xix, al regnat d'Isabel II, quan el general Narváez ocupava la presidència del Consell de Ministres. A part d'aixó, després de la conquesta de Còrdova per Ferran III “el Sant”, Rei de Castella, el solar on ara s'erigeix la Fuenseca va acollir la primera missa catòlica a la ciutat.[11]Ja el 1721, el manual enciclopèdic Córdoba monumental artística e histórica'esmenta 142 tavernes a la capital cordovesa, cens que el 1875 va assolir els 174 establiments tavernaris oberts al públic[12] De la llarga llista poden triar-se com a referència, i una mica a l'atzar: la Taberna Sociedad Plateros I, Taberna El Seis, Taberna del Potro, Taberna Casa Salinas, Taberna Casa Almoguera, Taberna El Gallo, Taberna La Parra, Taberna La Paz (en San Agustín), Taberna La Verdad, Taberna Curro Navarro, Taberna El Pellejero y la ‘Casa Pepe’a la Judería o la taverna El Pisto de San Miguel.[13] Tot i que la llista és molt més llarga, doncs, com deia la popular copla:
| « | Córdoba, ciudad bravía entre antiguas y modernas, |
» |
Tavernes madrilenyes
modifica_Taberna_La_Bola.png)
A part de Los Gabrieles, que va ser tablao i la «Capella Sixtina» de la història madrilenya,[14] han d'esmentar-se la Taverna d'Antonio Sánchez (1787) o la Taverna Carmencita (1854), entre moltes altres. Benito Pérez Galdós, en una conferència escrita per ell però llegida pel seu amic Serafín Álvarez Quintero a l'Ateneu de Madrid en 1915 i titulada “El Madrid mismo de la juventud, recordado cincuenta años después”, el cronista passa revista al Madrid que ell va viure en la seva joventut, entre 1865 i 1885. I quan descriu el carrer de Toledo, escriu Galdós que «tot el carrer era vermell, no precisament per l'escorxador ni per la sang revolucionària, sinó per la pintura exterior de les 88 tavernes (les va comptar) que existien des de laPlaza de la Cebada fins a la Puerta de Toledo».[15][16]
Iconografia de les tavernes flamenques
modificaUna de les més riques iconografies de l'ambient tavernari a Flandes es recull en la seva producció pictòrica al llarg dels segles segle xvii i xviii,[17] dins de l'àmbit de la pintura de gènere als Països Baixos, que després tindria certa continuïtat temàtica en els motius costumistes recollits pel Romanticisme, o sèries com les tavernes de micos de l'escola de David Teniers el Jove.[18][19]
Escena de taverna (1658). David Teniers II. Galería Nacional de Washington.
En la taverna (ca. 1670). Adriaen van Ostade. Museo Frans Hals.
Patio de taverna (1740). Jan Josef Horemans el Joven.
Projecció cultural
modificaEn un context més popular, podrien esmentar representacions contemporànies als mitjans de comunicació com la taverna de Moe dels Simpson, clàssics com La taverna errant de G. K. Chesterton, o La taverna fantàstica d'Alfonso Sastre, o el còmic Històries de taverna galàctica. Una llarga llista d'exemples relacionats de la literatura, el cinema o la música –que no cal ni adequat reproduir aquí– completaria l'univers tavernari. També ha quedat una àmplia representació al refranyer.[20][21]
Referències
modifica- ↑ «taberna». Diccionario de la lengua española. Real Academia Española (castellà).
- ↑ Corripio, 1985, p. 830.
- ↑ Corominas, 1987, p. 551-552.
- ↑ «Antiguas tabernas de Buenos Aires aún se mantienen vivas» (en español). paginasiete.bo y Agencia EFE, 30 diciembre 2013. [Consulta: 30 enero 2018].
- ↑ «taberna» (en español). wordreference. [Consulta: 29 enero 2018].
- 1 2 3 Léxico de arte. Madrid - España: Akal, 1990, p. 194. ISBN 978-84-460-0924-5.
- 1 2 «Las tabernas, bares y restaurantes en el mundo romano». arterural.com, 3 enero 2016. [Consulta: 30 enero 2018].
- 1 2 Gately, 2008.
- ↑ Antonio , Montecinos. «Restaurantes: origen e historia» (en español). wordpress.com, 22-06-2017. [Consulta: 30 enero 2018].
- ↑ Valenzuela, Rafael. «Montilla-Moriles acredita a las tabernas históricas de Córdoba» (en español). diariocordoba.com, 28 diciembre 2006. [Consulta: 30 enero 2018].
- ↑ Asencio Gallego, José María. «La Fuenseca: al alma hecha taberna». Córdoba (periódico), 26-03-2022. [Consulta: 2 abril 2023].
- ↑ Melero Muñoz, Manuel. «Las Tabernas de Córdoba» (en español). cordobapatrimoniodelahumanidad.com, 1987. [Consulta: 30 enero 2018]. «Documentación: Nuestras tabernas, editado por Diputación y la Caja Provincial de Ahorros de Córdoba en 1987, con motivo del "Homenaje a las tabernas Cordobesas", celebrado el 30 de Abril de 1987 en el Palacio de la Merced.»
- ↑ Helena Medel y Virginia Luque. «Guía ‘El Viajero’ de Córdoba». El País, 04-07-2012. [Consulta: 30 enero 2018]. «(ver enlace a la monografía de Cordobapedia)»
- ↑ Agromayor, 1998, p. 32.
- ↑ Pasies Monfort, Antonio. «Tabernas antiguas de Madrid». tabernasantiguasmadrid, 07-04-2016. [Consulta: 30 enero 2018].
- ↑ Osorio, Carlos. Tabernas y tapas en Madrid. Madrid: La Libería, 2004. ISBN 8495889757.
- ↑ Chilvers, 2004, p. 384.
- ↑ Calvo Serraller, Francisco. Los géneros de la pintura (en español). Taurus, 2005. ISBN 9788430605170.
- ↑ Lafuente Ferrari, Enrique. Breve historia de la pintura española, vol. II. Madrid: AKAL, 1987, p. 446 y ss.. ISBN 9788476001820.
- ↑ «posada en el refranero». buscapalabra.com. [Consulta: 10 novembre 2017].
- ↑ Junceda, Luis. Diccionario de refranes. Madrid: Espasa Calpe, 1997. ISBN 9788423987841.
Bibliografia
modifica- Agromayor, Luis. Tabernas de Madrid. Lunwerg, 1997. ISBN 8477824533.
- Corominas, Joan. Breve diccionario etimológico de la lengua castellana. Gredos, 1987.
- Corripio, Fernando. Diccionario de ideas afines. Barcelona: Herder, 1985. ISBN ISBN 84-254-1515-2.
- Chilvers, Ian. Diccionario del arte del siglo XX (en español). Edición de Arturo Colorado Castellary, Editorial Complutense, 2004. ISBN 978-84-74916003.
- Gately, Iain. Drink: A Cultural History of Alcohol (en inglés), 2008. ISBN 978-1-592-40464-3.
