Partit de la Llibertat d'Àustria

Partit de la Llibertat d'Àustria
	(de) Freiheitliche Partei Österreichs
Dades
Nom curt	FPÖ
Tipus	partit polític
Ideologia	conservadorisme nacionalista ; conservadorisme social ; Escola Tradicionalista ; oposició a la immigració ; liberalisme nacional ; euroescepticisme ; nacionalisme alemany a Àustria ; populisme de dreta ; moviment antiglobalització
Alineació política	dreta
Història
Creació	7 abril 1956, Viena
Fundador	Anton Reinthaller
Activitat
Membre de	Patriotes.eu ; Patriotes per Europa
Governança corporativa
Seu	Josefstadt (Àustria);
Presidència	Herbert Kickl
Secretari general	Christian Hafenecker
Filial	FPÖ Salzburg
Format per	FPÖ Salzburg ; FPÖ Vorarlberg (en) ; Freedom Party in Carinthia (en)
Part de	Patriotes per Europa
Nationalrat (2025)	57 / 183
Consell Federal d'Àustria (2025)	16 / 60
Parlament Europeu	6 / 720
Altres
Color
Lloc web	fpoe.at

El Partit de la Llibertat d'Àustria^[1] (alemany: Freiheitliche Partei Österreichs, abreujat FPÖ) és un partit polític austríac, d'ideologia nacional-conservador^[2] i considerat d'extrema dreta.

Història

Antecedents

L'Associació d'Independents (Verband der Unabhängigen, VdU) era un conglomerat de grups amb interessos molt diversos: d'una banda antics nazis que no tenien dret a vot a les primeres eleccions generals després de la guerra; d'una altra, antics nacionalistes partidaris d'una gran Alemanya (Partit Popular de la Gran Alemanya, Großdeutsche Volkspartei); finalment representants d'una generació més jove. Els unia la voluntat de crear un nou espai polític que pogués existir al costat dels dos grans partits dels socialdemòcrates (SPÖ) i els democristians (ÖVP).

L'Associació no va estar eximida de disputes internes i divisions que finalment malbaratarien l'experiment. Després de diverses derrotes i les turbulències esmentades, l'Associació d'Independents es va dissoldre en 1956 i es va fundar el Partit de la Llibertat d'Àustria.

Els inicis

El primer president va ser Anton Reinthaller, un antic membre de les SS, que havia estat empresonat entre 1950 i 1953 per activitats nacionalsocialistes. Ja amb anterioritat a l'Anschluss (Annexió) havia entrat en el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, fins esdevenir-ne ministre d'agricultura el 1938 en el gabinet format amb l'annexió, i fins a 1945 va ser diputat al Reichstag. En el seu primer discurs en el càrrec de president del partit va deixar clar la idea central en aquell moment: «La idea nacional no significa res més que el reconeixement de la nostra pertinença al poble alemany».^{[cal citació]} A les eleccions presidencials austríaques de 1957, l'FPÖ i el Partit Popular d'Àustria (ÖVP) van donar suport al metge independent Wolfgang Denk, derrotat pel candidat del Partit Socialdemòcrata d'Àustria (SPÖ) Adolf Schärf, que va ser elegit president federal amb al voltant del 51 per cent dels vots.^[3]

Després de la mort d'Anton Reinthaller, Friedrich Peter, un altre antic membre de les Schutzstaffel (SS) va ser elegit president federal del FPÖ el 1958. Durant anys el Partit de la Llibertat d'Àustria no va atènyer els 6% dels vots a les eleccions generals, quantitat menor fins i tot que l'aconseguida per l'antiga Associació d'Independents però Peter va aconseguir treure el partit de l'aïllament polític intern forjant aliances al parlament aconseguint que els socialdemòcrates i els democristians els consideressin sovint com a possibles socis d'una coalició.^[4] El 1970, sota la direcció de Friedrich Peter, el Partit va donar suport al govern minoritari dels socialdemòcrates. Un any més tard, quan la majoria absoluta dels socialdemòcrates va modificar la llei electoral perquè fos més benvolent amb els partits petits, afavorint per tant clarament al Partit Liberal d'Àustria. Després de disputes internes del partit sobre el passat de Peter, Alexander Götz va ser elegit president federal del FPÖ el 1978.^[4]

Govern de coalició amb el Partit Socialdemòcrata

En un congrés celebrat el 1980 s'imposa en el partit un corrent més liberal, la qual cosa que no impedí que a les eleccions legislatives austríaques de 1983 obtingueren llur pitjor resultat amb un 5%. No obstant això, la necessitat del Partit Socialdemòcrata de vots en el parlament fa que el Partit de la Llibertat d'Àustria entrés en el govern federal encapçalat per Fred Sinowatz, que va rebre el càrrec de vicecanceller, que el partit va atorgar al dirigent Norbert Steger.^[5]

Liderat de Jörg Haider

El 1986 Jörg Haider aconsegueix la direcció del partit després d'un congrés a Innsbruck. El govern socialdemòcrata de Franz Vranitzky trenca immediatament la coalició que mantenia amb el Partit de la Llibertat d'Àustria. Sota Haider es produí un canvi important en el públic cap al qual es dirigeix el discurs del partit. Si fins aleshores els mitjans acadèmics havien estat l'àmbit tradicional del partit, a partir de la dècada dels 90, són els treballadors i obrers de Viena (als barris de Simmering i Favoriten) que comencen a abandonar el Partit Socialdemòcrata i es giren cap a Haider. Al mateix temps, els mitjans utilitzats per Haider reben fortes crítiques tant dintre com fora de Viena: la seva predilecció pel referèndum popular (Volksgebehren) o les seves afirmacions sobre el règim nazi en fan als ulls de molts en un demagog dretà. Un d'aquests referenda, Primer Àustria (Österreich zuerst) provocà la primera escissió dintre del partit. Cinc diputats dirigits per Heide Schmidt se'n separen després d'una confrontació amb Jörg Haider del partit i funden el Fòrum Liberal (Liberales Forum), que des de 1993 fins a 1999 va tenir representació parlamentària. Amb aquesta escissió el partit va abandonar la Internacional Liberal.^[6]

L'ascens a partit de govern

L'escissió no va tenir conseqüències electorals, perquè el creixement en vots continuà fins al punt que a les eleccions legislatives austríaques de 1999 el partit va obtenir els 26,9% de les paperetes i esdevingué el segon partit més votat.^[7] Després de llargues negociacions, el Partit Popular va concloure un acord de govern amb el Partit de la Llibertat. El canceller va ser el líder democristià Wolfgang Schüssel, mentre que Susanne Riess-Passer del partit de Jörg Haider n'era la vicecancillera. La participació del Partit de la Llibertat no es va lliurar de les fortes crítiques, tant interiors, amb un nivell de mobilització social poc vist a Àustria, com externes, amb les sancions que els restants 14 països de la Unió Europea van imposar a Àustria. Aviat es va produir un conflicte entre les diferents ales del partit: l'ala més liberal, representada per diversos ministres i parlamentaris (la pròpia vicecancillera, el ministre de finances, etc.), discrepava cada vegada més sovint amb el cap de partit, Jörg Haider, que s'havia mantingut sense cartera ministerial com cap de govern de l'Estat federat de Caríntia. Les desavinences van desembocar en la dimissió dels ministres i en la convocatòria d'eleccions anticipades el 2002.^[8]

El 31 de març de 2004, Jörg Haider va ser reelegit governador de Caríntia però el partit va patir pèrdues devastadores en diverses eleccions regionals, les eleccions europees de 2004 i les eleccions per a la Cambra de Comerç d'Àustria i el 3 de juliol de 2004. Ursula Haubner, germana d'Haider, va substituir Herbert Haupt com a líder del partit,^[9] que es va veure esquinçat per conflictes interns i el 4 d'abril de 2005, Haider, Haubner, el vicecanciller Hubert Gorbach i altres figures destacades de l'FPÖ van anunciar la creació d'un nou partit anomenat Aliança per al Futur d'Àustria (Bündnis Zukunft Österreich, BZÖ) amb Haider com a líder. En efecte, això va dividir l'FPÖ en dos partits i Heinz Christian Strache va esdevenir president de l'FPÖ.^[10]

Govern

El 17 de maig de 2019, es va publicar un vídeo gravat amb càmera oculta durant el mes de juliol de 2017 a Eivissa, on hi apareixien dos polítics de l'FPÖ (Heinz-Christian Strache i Johann Gudenus) prometent favors polítics i contractacions públiques a una suposada neboda d'un milionari rus. A la gravació també es mencionava altres pràctiques corruptes que implicaven donants de l'FPÖ en altres llocs,^[11] i el 18 de maig, Strache va dimitir com a líder de l'FPÖ i com a vicecanceller del govern d'Àustria. Norbert Hofer, ex-candidat a la presidència d'Àustria, el va substituir com a líder. El 19 de maig, Sebastian Kurz va donar per finalitzat l'acord de govern entre l'ÖVP i l'FPÖ i va proposar eleccions anticipades. El president Alexander Van der Bellen va donar suport a aquesta proposta. Vuit dies més tard, el govern de Kurz va ser tombat en la primera moció de censura que s'aprovava a Àustria després de la Segona Guerra Mundial.^[11]

Oposició

Norbert Hofer va substituir com a líder del partit Strache embolicat en sospites de corrupció^[12] el setembre de 2019, just abans de les eleccions legislatives austríaques de 2019. El suport del partit s'hi va enfonsar fins al 16%, per sota del 26% del 2017. Després de les eleccions la intenció de vot es va enfonsar fins a un mínim històric del 10% l'abril del 2020 i Hofer va dimitir el 1r de juny de 2021^[13] i Herbert Kickl es va fer càrrec del partit el 7 de juny quan encara patia les conseqüències de l'Afer Eivissa.^[14]

A les eleccions legislatives austríaques de 2024 el FPÖ va ocupar el primer lloc, guanyant el 28,9% dels vots i alhora millor resultat en la història del partit,^[15] tot i això, el 27 de febrer es va concloure un acord de coalició entre Partit Popular d'Àustria (ÖVP), Partit Socialdemòcrata d'Àustria (SPÖ) i NEOS – La Nova Àustria i Fòrum Liberal (NEOS), encapçalat per Christian Stocker, de l'ÖVP.^[16]

Ideologia

Aquest partit polític és euroescèptic, nacionalista austríac i conservador. Al Parlament Europeu, els eurodiputats formen part del grup Patriotes per Europa^[17] Identitat i Democràcia durant la VIII Legislatura del Parlament Europeu i Europa de les Nacions i de la Llibertat durant la VIII Legislatura del Parlament Europeu.

Resultats electorals

Consell Nacional
Any	Líder	Vots	%	Escons	+/-	Govern
1956	Anton Reinthaller	283 749 (#3)	6,5	6 / 165	8^a	Oposició
1959	Friedrich Peter	336 110 (#3)	7,7	8 / 165	2	Oposició
1962		313 895 (#3)	7,0	8 / 165	=	Oposició
1966		242 570 (#3)	5,4	6 / 165	2	Oposició
1970		253 425 (#3)	5,5	6 / 165	=	Suport al SPÖ
1971		248 473 (#3)	5,5	10 / 183	4	Oposició
1975		249 444 (#3)	5,4	10 / 183	=	Oposició
1979	Alexander Götz	286 743 (#3)	6,1	11 / 183	1	Oposició
1983	Norbert Steger	241 789 (#3)	5,0	12 / 183	1	Coalició amb SPÖ
1986	Jörg Haider	472 205 (#3)	9,7	18 / 183	6	Oposició
1990		782 648 (#3)	16,6	33 / 183	15	Oposició
1994		1 042 332 (#3)	22,5	42 / 183	9	Oposició
1995		1 060 337 (#3)	21,9	41 / 183	1	Oposició
1999		1 244 087 (#2)	26,9	52 / 183	11	Coalició amb l'ÖVP
2002	Herbert Haupt	491 328 (#3)	10,0	18 / 183	34	Coalició amb l'ÖVP
2002	Herbert Haupt	491 328 (#3)	10,0	18 / 183	34	Oposició (2005-06)
2006	Heinz-Christian Strache	519 598 (#4)	11,0	21 / 183	3	Oposició
2008		857 029 (#3)	17,5	34 / 183	13	Oposició
2013		962 313 (#3)	20,5	40 / 183	6	Oposició
2017		1 316 442 (#3)	25,6	51 / 183	11	Coalició amb l'ÖVP
2017		1 316 442 (#3)	25,6	51 / 183	11	Oposició (2019)
2019	Norbert Hofer	772 666 (#3)	16,2	31 / 183	20	Oposició
2024	Herbert Kickl	1,408,514 (#1)	28.85	57 / 183	26	Oposició

^a Respecte als resultats de la Federació d'Independents al 1953.

President

Any	Candidat	1a volta			2a volta
Any	Candidat	Vots	%	Resultat	Vots	%	Resultat
1957	Wolfgang Denk	2,159,604	48,9 / 100	Derrota (2n)	N/D
1963	No hi van participar
1965
1971
1974
1980	Willfried Gredler	751,400	17 / 100	Derrota (2n)	N/D
1986	Otto Scrinzi	55,724	1,2 / 100	Derrota (4t)	N/D
1992	Heide Schmidt	761,390	16,4 / 100	Derrota (3r)	N/D
1998	No hi van participar
2004	No hi van participar
2010	Barbara Rosenkranz	481,923	15,2 / 100	Derrota (2n)	N/D
2016	Norbert Hofer	1,499,971	35,1 / 100	1a Posició	2,124,661	46,2 / 100	Derrota
2022	Walter Rosenkranz	717,097	17,7 / 100	Derrota (2n)	N/D

Parlament Europeu

Any	Líder	Vots	%	Escons	+/–	Grup
1996	Franz Linser	1,044,604	27.5 (#3)	6 / 21	Nou	NI
1999	Daniela Raschhofer	655,519	23.4 (#3)	5 / 21	1
2004	Hans Kronberger	157,722	6.3 (#5)	1 / 18	4
2009	Andreas Mölzer	364,207	12.7 (#4)	2 / 19	1
2014	Harald Vilimsky	556,835	19.7 (#3)	4 / 18	2	ENF
2019		650,114	17.2 (#3)	3 / 18	1	ID
2024		893,754	25.36 (#1)	6 / 20	3	PfE

Referències

↑ «Àustria». ésAdir. [Consulta: 30 desembre 2021].
↑ «Anti-Islamisierungs-Kongress: Mit dem Ausflugsdampfer gegen den Islam» (en alemany). WELT, 17-11-2011. [Consulta: 16 gener 2024].
↑ Peter, Friedrich. «Wurzeln und Entwicklungslinien der Freiheitlichen Partei Österreichs». A: Robert Kriechbaumer. Österreichische Nationalgeschichte nach 1945: Die Spiegel der Erinnerung, die Sicht von innen (en alemany). Bohnau, p. 150. ISBN 3205989090.
1 2 «Die Ära Friedrich Peter» (en alemany). Freiheitliches Bildungsinstitut. [Consulta: 13 novembre 2025].
↑ «Fred Sinowatz: Reluctant Chancellor of Austria» (en anglès). The Independent, 08-09-2008. [Consulta: 15 setembre 2025].
↑ «Strolz zum Obmann gewählt: NEOS offiziell mit LIF fusioniert > Kleine Zeitung» (en alemany), 01-02-2014. Arxivat de l'original el 2014-02-01. [Consulta: 2 març 2024].
↑ Lidón, Luis. «El ultra FPÖ austríaco, fundado por antiguos nazis y aliado de Putin» (en castellà). La Vanguardia, 15-12-2017. [Consulta: 20 gener 2025].
↑ André Gingrich, Marcus Banks. Neo-nationalism in Europe and Beyond: Perspectives from Social Anthropology (en anglès). Berghahn Books, 2006, p. 140. ISBN 9781845451905.
↑ Luther, Kurt Richard. Governing with Right-Wing Populists and Managing the Consequences: Schüssel and the FPÖ (en anglès). Keele European Parties Research Unit, 2009, p. 26. ISBN -899488-63-4 [Consulta: 30 desembre 2024].
↑ Der Spiegel. «La història completa de la caiguda del Govern d'Àustria». El Temps, 22-05-2019. [Consulta: 30 desembre 2024].
1 2 «El govern d'Àustria cau per un cas de corrupció de la ultradreta». Ara, 18-05-2019. [Consulta: 27 setembre 2019].
↑ «El ultra austriaco Strache se retira de la política envuelto en sospechas de corrupción» (en castellà). El Pais, 01-10-2019. [Consulta: 30 desembre 2024].
↑ «Hofer-Rücktritt mit Folgen für alle Parteien» (en alemany). ORF, 02-06-2021. [Consulta: 15 octubre 2024].
↑ Karnitschnig, Matthew. «Austrian election offers far right a springboard back to power» (en anglès). Politico, 25-09-2024. [Consulta: 25 setembre 2024].
↑ «Victòria sense precedents de l'extrema dreta al Parlament d'Àustria». 3CAT, 29-09-2024. [Consulta: 2 octubre 2024].
↑ Henley, Jon. «Austrian centrist parties reach deal to form government without far right» (en anglès). The Guardian, 27-02-2025. [Consulta: 27 febrer 2025].
↑ Sadecki, Andrzej. «Patriots for Europe: Orbán’s attempt to unite the radical right» (en anglès). Ośrodek Studiów Wschodnich, 24-07-2024. [Consulta: 12 desembre 2025].

Vegeu també

Identitarisme.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit de la Llibertat d'Àustria

Web oficial

[1] «Àustria». ésAdir. [Consulta: 30 desembre 2021].

[2] «Anti-Islamisierungs-Kongress: Mit dem Ausflugsdampfer gegen den Islam» (en alemany). WELT, 17-11-2011. [Consulta: 16 gener 2024].

[3] Peter, Friedrich. «Wurzeln und Entwicklungslinien der Freiheitlichen Partei Österreichs». A: Robert Kriechbaumer. Österreichische Nationalgeschichte nach 1945: Die Spiegel der Erinnerung, die Sicht von innen (en alemany). Bohnau, p. 150. ISBN 3205989090.

[fbi-4] 1 2 «Die Ära Friedrich Peter» (en alemany). Freiheitliches Bildungsinstitut. [Consulta: 13 novembre 2025].

[5] «Fred Sinowatz: Reluctant Chancellor of Austria» (en anglès). The Independent, 08-09-2008. [Consulta: 15 setembre 2025].

[6] «Strolz zum Obmann gewählt: NEOS offiziell mit LIF fusioniert > Kleine Zeitung» (en alemany), 01-02-2014. Arxivat de l'original el 2014-02-01. [Consulta: 2 març 2024].

[7] Lidón, Luis. «El ultra FPÖ austríaco, fundado por antiguos nazis y aliado de Putin» (en castellà). La Vanguardia, 15-12-2017. [Consulta: 20 gener 2025].

[8] André Gingrich, Marcus Banks. Neo-nationalism in Europe and Beyond: Perspectives from Social Anthropology (en anglès). Berghahn Books, 2006, p. 140. ISBN 9781845451905.

[9] Luther, Kurt Richard. Governing with Right-Wing Populists and Managing the Consequences: Schüssel and the FPÖ (en anglès). Keele European Parties Research Unit, 2009, p. 26. ISBN -899488-63-4 [Consulta: 30 desembre 2024].

[10] Der Spiegel. «La història completa de la caiguda del Govern d'Àustria». El Temps, 22-05-2019. [Consulta: 30 desembre 2024].

[:0-11] 1 2 «El govern d'Àustria cau per un cas de corrupció de la ultradreta». Ara, 18-05-2019. [Consulta: 27 setembre 2019].

[12] «El ultra austriaco Strache se retira de la política envuelto en sospechas de corrupción» (en castellà). El Pais, 01-10-2019. [Consulta: 30 desembre 2024].

[13] «Hofer-Rücktritt mit Folgen für alle Parteien» (en alemany). ORF, 02-06-2021. [Consulta: 15 octubre 2024].

[14] Karnitschnig, Matthew. «Austrian election offers far right a springboard back to power» (en anglès). Politico, 25-09-2024. [Consulta: 25 setembre 2024].

[15] «Victòria sense precedents de l'extrema dreta al Parlament d'Àustria». 3CAT, 29-09-2024. [Consulta: 2 octubre 2024].

[16] Henley, Jon. «Austrian centrist parties reach deal to form government without far right» (en anglès). The Guardian, 27-02-2025. [Consulta: 27 febrer 2025].

[17] Sadecki, Andrzej. «Patriots for Europe: Orbán’s attempt to unite the radical right» (en anglès). Ośrodek Studiów Wschodnich, 24-07-2024. [Consulta: 12 desembre 2025].

[1]