Panografia

La panografia és una tècnica fotogràfica i de processament d'imatges en què una imatge és constituïda a partir de diverses fotografies que se solapen. La fotografia resultant rep el nom de panografia. David Hockney és un pioner destacat i important contribuïdor a aquesta tècnica, que anomenà les fotografies resultants com a joiners ("unides").

Panografia del Hyde Park de Sydney

Història i desenvolupament

La panografia s’associa sobretot amb el treball del pintor i fotògraf britànic David Hockney, que a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta va experimentar amb collages de fotografies instantànies i còpies en paper per representar espais i escenes des de múltiples perspectives. Aquestes composicions, que l’artista va anomenar joiners, combinaven desenes o centenars de fotografies individuals disposades de manera irregular, de manera que l'espectador percebia alhora diferents punts de vista i moments en el temps dins d’una mateixa imatge.

Hockney ha descrit aquests collages com una forma de “dibuix fotogràfic” influïda pel cubisme i per la voluntat de superar la visió fixa d’una sola fotografia, i el seu èxit va contribuir a popularitzar l’ús de mosaics fotogràfics superposats tant en l’art contemporani com en la fotografia amateur. A partir d’aquí, el terme panografia s’ha utilitzat per designar tècniques similars que combinen múltiples preses solapades, ja sigui mitjançant la manipulació manual de còpies en paper o a través de programes digitals de retoc i composició d’imatges.

Tècnica

En la pràctica de la panografia, el punt de partida és una sèrie de fotografies parcials d’un mateix espai, objecte o escena, preses des de punts de vista lleugerament diferents i amb una certa superposició entre elles. Aquestes imatges es combinen posteriorment en forma de mosaic, ja sigui enganxant còpies en paper sobre un suport físic o bé disposant-les com a capes en un programa de retoc digital, deixant visibles les vores i les diferències de color o perspectiva.

A diferència de la fotografia panoràmica convencional, que busca una fusió òptica perfecta entre les preses, la panografia sol mantenir i fins i tot accentuar els desajustos entre fotografies per reforçar l’efecte de collage i la sensació de fragmentació. El resultat acostuma a mostrar una escena recognoscible, però amb deformacions i repeticions que suggereixen el pas del temps i el recorregut de la mirada de l’autor, de manera similar als experiments de David Hockney amb els seus joiners.