Viquipèdia

Oboè

instrument musical de la família vent-fusta
(S'ha redirigit des de: Oboès)

L'oboè o oboé[a] és un instrument aeròfon, de llengüeta doble,[1][2] amb tub cònic i tessitura aguda. Segons la classificació habitual, es considera de vent fusta i llengüeta doble, i segons la de Hornbostel-Sachs, es troba en el grup 422.12. El seu ús se circumscriu a la música d'orquestra i per a banda —en ambdós casos per parelles— i a la música de cambra. El corn anglès és de la mateixa família, amb un registre més greu.

Infotaula d'instrument musicalOboè
Tipusfamília de l'oboè Modifica el valor a Wikidata
Classificació Hornbostel-Sachs422.112-71 Modifica el valor a Wikidata
Tessitura

Mostra d'àudio
Modifica el valor a Wikidata
Professió artísticaoboista Modifica el valor a Wikidata
Oboè modern

L'oboè es va desenvolupar durant el segle xvii a partir de la xeremia.[3] El seu nom prové del francès hautbois (haut = 'alt', en el sentit de 'fort'; bois = 'fusta': 'instrument de fusta que sona fort').[4]

En el terreny de l'etnomusicologia i de l'estudi organològic dels instruments de les diferents cultures del món, per extensió, s'anomenen oboès tots els instruments de llengüeta doble.

Etimologia

modifica

Provè del francès hautbois, compost de haut (alt, so elevat) i bois (instrument de vent de fusta).[5] La primera font en català data de 1803.[6]

Descripció

modifica
Llengüeta de canya doble.

El seu cos és un tub cònic format per tres seccions: la superior, la inferior i la part del pavelló. El diàmetre de l'obertura mesura 0,47 cm a la part més alta i 1,58 cm al començament del pavelló. El pavelló s'acampana una mica i acaba amb un anell de metall. Per l'altre extrem és per on s'insereix el tudell de la inxa, adaptada per mig suro; la llengüeta és de doble canya i de 0,63 cm d'ample i està lligada al tub mitjançant un fil enrotllat. La longitud de l'instrument, inclosa la llengüeta, és d'aproximadament 64,77 cm; la llengüeta i el tub de metall sobresurten uns 6,35 cm. L'afinació de l'oboè pot variar-se, encara que molt lleugerament, ficant o traient la llengüeta.

El seu so ha estat descrit com a acre, nasal, penetrant, aspre, ronc i vellutat. Aquests adjectius representen les qualitats més òbvies de la doble llengüeta, qualitats que el distingeixen d'altres instruments.

« (francès) Le hautbois est avant tout un instrument mélodique; il a un caractère agreste, plein de tendresse , je dirai même de timidité[7] (català) L'oboè és, principalment, un instrument melòdic; té un caràcter agrest, ple de tendresa, fins i tot de timidesa. »
— Hector Berlioz. Grand Traité d'Instrumentation et d'Orchestration Modernes.

Antecedents en civilitzacions antigues

modifica
Detall d'una tomba etrusca de Leopardi

L'origen de l'instrument conegut en l'actualitat pel nom d'oboè es remunta a l'any 3000 aC. El seu naixement va tenir lloc possiblement en les civilitzacions de Mesopotàmia, Babilònia i Isin: sumeris, babilonis i assiris. En aquesta zona geogràfica, van aparèixer una gran diversitat d'oboès coneguts amb el nom genèric d'del fr. hautbois, íd., comp. de haut ‘alt, so elevat’ i bois ‘instrument de vent de fusta’ 1a font: 1803abud.

La troballa d'embocadures de llengüeta doble i les representacions pictòriques demostren que instruments de la família de l'oboè ja eren coneguts a Egipte cap a l'any 2000 aC. Els instruments de doble llengüeta, denominats majt,[8] van aconseguir un gran protagonisme i van relegar a un segon pla altres instruments. La llengüeta, feta de bambú, va obtenir una veritable importància. Les dues làmines que la formen eren tractades acuradament, fins i tot durant el creixement de la planta.

L'aulos, també amb un caràcter genèric, es va difondre per tot Grècia i posteriorment va arribar a Roma amb el nom de tíbia. Aristòtil, en la seva Poètica,[9] fa al·lusió a aquest instrument i el diferencia del sirinx,[10] instrument antecessor de la flauta de Pan. També es va trobar en un text de Mides I d'Agrigent una distinció semblant.[11] El timbre de l'aulos era agut i una mica estrident. La seva execució presentava gran dificultat i, de fet, Aristòtil va aconsellar que l'aulos fos tocat per músics experimentats. Tot i això, va ser l'instrument aeròfon més important de tot Grècia, malgrat que Plató el va prohibir a La República perquè era de dubtosa afinació i de so poc agraït. A Grècia, la música va adquirir un important paper en l'educació. Les lleis ordenaven l'estudi de música fins a trenta anys i, a Atenes, Esparta i Tebes, tot ciutadà aprenia a tocar l'oboè. A Roma, sota el nom de tíbia,[12] va ser usat àmpliament, sobretot en funerals. En les excavacions de les ruïnes de Pompeia, s'ha descobert un joc perfectament conservat de tíbia que es pot veure al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.

Al voltant del segle v, els instruments de llengüeta doble van desaparèixer en favor d'altres aeròfons, i van reaparèixer amb gran intensitat a partir del segle xi a Europa i Orient. A la Xina, es van conèixer amb el nom de suona[13] o guan; al Japó, s'anomenaven hichiriki;[14] a l'Índia, xenai o nadaswaram;[15] a Turquia, zurna,[16] i a l'Àfrica occidental, algaita.

Tessitura

modifica
Registre de l'oboè

El seu registre va des del si bemoll2 fins al sol5, encara que en alguns casos és possible arribar fins al do6 (dues octaves i mitja o tres). Les canyes o llengüetes amb què es toquen són de diferents grandàries; en la majoria dels casos, són fetes pels intèrprets i per a elaborar-les cal molt de temps.

Materials de construcció

modifica

Els oboès moderns són de fusta de Dalbergia melanoxylon. Antigament s'havien construït de fusta de boix. La llengüeta doble és de canya (Arundo donax), lligada a un tub amb un fil resistent.[17]

A més de la granadilla, és freqüent la fusta de rosewood (palissandre) que té propietats similars.

Hi ha instruments de fusta reforçada amb ebonita. Anomenats BTR (bi-thermal reinforced) són més resistents que els fets íntegrament de granadilla.

També hi ha oboès de plàstic injectat. Són els més econòmics i sonen prou bé sense exigir un manteniment rigorós. Un material plàstic interessant s'anomena comercialment Resonite. Industrialment es tracta d'un plàstic ABS. Cal no confondre’l amb l'ebonita.[18]

Resum històric

modifica

Els antecessors dels oboès eren de gramínees (canya i bambú) aprofitant el forat natural del tub. Encara alguns instruments tradicionals es construeixen d'aqueixos materials naturals. Els instruments més evolucionats es construïren de fustes dures, de gran densitat i de gra fi: boix, cirerer salvatge, palissandre, perera. En alguns oboès barrocs el cos era de vori.

El segle dinou, amb la presència de més forats i claus, els constructors adoptaren el banús (Diospyros ebenum) i la granadilla negra (Dalbergia melanoxylon). També són freqüents altres fustes exòtiques: Cocos nucifera, Dalbergia cearensis, Tipuana tipu o el cocobolo (Dalbergia retusa).

Entre els oboès de plàstic n’hi ha fets de plàstic ABS, de metacrilat i de policarbonat.[19]

També hi ha instruments de fusta de granadilla folrats de fibra de carboni i resina epoxi.[20][21]

El material de les claus es basa en aliatges d'alpaca, amb un bany de plata o, a vegades, d'or.[22]

Grans intèrprets

modifica

Notes

modifica
  1. ↑ Oboé segons la pronúncia occidental i la normativa valenciana, i oboè segons la pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu el Llibre d'estil.

Referències

modifica
  1. ↑ de Candé, R. Nuevo Diccionario de La Musica (I) (en castellà). Ma Non Troppo, 2002, p. 187 (Ma non Troppo. Música). ISBN 978-84-95601-28-5. Arxivat 2024-06-19 a Wayback Machine.
  2. ↑ Montandon, G. L'ologʹenèse culturelle: Traitʹe d'ethnologie cyclo-culturelle et d'ergologie systʹematique (en francès). Payot, 1934, p. 717 (Bibliothèque scientifique). Arxivat 2024-06-20 a Wayback Machine.
  3. ↑ Aviñoa, Xosé. Història de la música catalana, valenciana i balear: Música popular i tradicional. Edicions 62, 1999, p. 121. ISBN 978-84-297-4830-7.
  4. ↑ Haynes, Bruce. The Eloquent Oboe: A History of the Hautboy 1640-1760 (en anglès). Oxford University Press, 2001, p. 371. ISBN 978-0-19-816646-7.
  5. ↑ Burgess, G.V.; Burgess, G.; Haynes, B. [et al.].. The Oboe. Yale University Press, 2004, p. 4 (Yale Musical Instrument Series). ISBN 978-0-300-09317-9. Arxivat 2024-06-19 a Wayback Machine.
  6. ↑ «oboè». diccionari.cat. Arxivat de l'original el 18 de juny 2024. [Consulta: 18 juny 2024].
  7. ↑ Berlioz, H. Grand Traité d'Instrumentation et d'Orchestration Modernes ...: Œuvre 10.me (en francès). Schonenberger, 1844, p. 104. Arxivat 2024-06-25 a Wayback Machine.
  8. ↑ «HISTORIA DEL INSTRUMENTO». Universitat de València. Arxivat de l'original el 2024-06-25. [Consulta: 24 juny 2024].
  9. ↑ Dacier, A. La poétique d'Aristote, trad. en français, avec des remarques /par Dacier (en francès). éditeur non identifié, 1692. Arxivat 2024-06-25 a Wayback Machine.
  10. ↑ Pedrell, F. Diccionario técnico de la música (en castellà). Maxtor, 2009, p. 179. ISBN 978-84-9761-637-9. Arxivat 2024-06-24 a Wayback Machine.
  11. ↑ Elder, P.; Travillian, T.T.. Pliny the Elder: The Natural History Book VII (with Book VIII 1-34). Bloomsbury Publishing, 2015, p. 230 (Latin Texts). ISBN 978-1-4725-2101-9. Arxivat 2024-06-25 a Wayback Machine.
  12. ↑ Stainer, J.; Barrett, W.A.. A Dictionary of Musical Terms. O. Ditson, 1876, p. 172. ISBN 978-0-608-37544-1. Arxivat 2024-06-25 a Wayback Machine.
  13. ↑ LaFleur, Robert André. China (en anglès). Bloomsbury Publishing USA, 2009-11-25, p. 288. ISBN 978-1-59884-167-1.
  14. ↑ Crónica universitaria (en castellà). La Universidad, 1981, p. 74.
  15. ↑ Doraiswamy, Ganavya. Sound of Indian Music (en anglès). Lulu.com, 2014-08-05, p. 37. ISBN 978-1-304-50409-8.
  16. ↑ Musica. Volumen Iii. Profesores de Educacion Secundaria. Temario Para la Preparacion de Oposiciones. Ebook (en castellà). MAD-Eduforma, 2000-07-10, p. 173. ISBN 978-84-665-0551-2.
  17. ↑ Géraut, C. Progrès en dermato-allergologie - 2014 (en francès). John Libbey Eurotext, 2014, p. 169 (Progrès en Dermato-Allergologie - GERDA). ISBN 978-2-7420-1437-8. Arxivat 2024-06-20 a Wayback Machine.
  18. ↑ Pagliaro, M.J.. The Oboe, How It Works: A Practical Guide to Oboe Ownership. Rowman & Littlefield Publishers, 2024, p. 19. ISBN 978-1-5381-9081-4. Arxivat 2024-06-25 a Wayback Machine.
  19. ↑ Bangham, D. Woodwind Instruments: A practical guide for Technicians. Crowood Press, 2022, p. 4-PA46. ISBN 978-0-7198-4030-2. Arxivat 2024-06-25 a Wayback Machine.
  20. ↑ «Buffet Greenline Oboe». Pro Winds Online Store. Arxivat de l'original el 2024-06-25. [Consulta: 25 juny 2024].
  21. ↑ International Double Reed Society. The Double Reed. International Double Reed Society, 1998. Arxivat 2024-06-25 a Wayback Machine.
  22. ↑ Pagliaro, M.J.. The Oboe, How It Works: A Practical Guide to Oboe Ownership. Rowman & Littlefield Publishers, 2024, p. 21. ISBN 978-1-5381-9081-4. Arxivat 2024-06-25 a Wayback Machine.

Vegeu també

modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Oboè&oldid=37308239»