Emilià-romanyol
L'emilià-romanyol, emilianoromanyès o, menys correctament, emilianoromà, és una llengua romànica del grup gal·loitàlic parlada a la part nord-occidental d'Itàlia, incloent-hi l'Emília-Romanya, el sud de Llombardia i Vèneto i el nord de la Toscana i les Marques. També es parla a San Marino.
| Emiliàn-Rumagnòl | |
|---|---|
| Altres noms | emilianoromanyès, emiliano-romanyol |
| Tipus | família lingüística i grup de dialectes  |
| Ús | |
| Parlants | 3,5 milions |
| Parlants nadius | 4.400.000 (2010 ) |
| Autòcton de | Emília-Romanya, Llombardia (províncies de Màntua, Pavia i Cremona), Toscana (província de Massa i Carrara, parts de les províncies de Pistoia i Florència), Marques (província de Pesaro i Urbino e nord de la província d'Ancona), Vèneto (transpadana ferraresa) |
| Estat | San Marino, Itàlia |
 | |
| Coordenades | 44° 45′ N, 11° 00′ E / 44.75°N,11°E |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües latinofalisques llengües romàniques llengües italooccidentals llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques gal·loitàlic | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | alfabet llatí |
| Nivell de vulnerabilitat | 3 en perill |
| Codis | |
| ISO 639-3 | cap valor |
| Glottolog | emil1243 |
| IETF | cap valor |
El nombre de parlants a l'Emília-Romanya s'estima en 4.400.000 aproximadament (dades de 2006).[1] A San Marino, el 83% de la població (20.100 habitants) parla aquesta llengua.
És una llengua diferenciada de l'italià toscà, tot i que les nombroses interferències lingüístiques amb aquest, el fet de no tenir reconeixement oficial i que tots els seus parlants usen també habitualment la llengua majoritària a l'estat com a llengua culta i de relació pública, posen en perill la seva supervivència com a llengua.
L'àmbit territorial d'aquesta llengua s'estén des de Piacenza a Senigallia a les Marques, i entre el riu Po, l'Adriàtic i els Apenins, a la regió d'Emília-Romanya. També es parla a San Marino, on rep la denominació de sanmarinès, dialecte de la llengua romanyola. No hi ha dades fiables sobre els seus parlants, sobre aquells que són capaços de parlar-la o els qui ho fan habitualment. Es calcula que hi ha entre dos i tres milions de persones que poden parlar-la.
Se'n distingeixen diversos dialectes, sense que es pugui dir que hi hagi una estandardització precisa o un dialecte central: l'emilià i el romanyol, les dues llengües principals que formen l'emilià-romanyol, i els seus dialectes. A la ciutat de Bolonya es parla menys en emilià-romanyol que als pobles petits de la regió.
Classificació
modificaTot i que es va registrar inicialment sota un únic codi a la estàndard ISO 639-3, el 2009 es va retirar a favor de dos codis diferents per a les dues varietats, a causa de la divisió cultural i literària entre les dues parts de la regió, cosa que va fer que l'emilià i el romanyol fossin entitats etnolingüístiques diferents.[2] Des del 2015, l'emilià i el romanyol es consideren, amb entrades separades, definitivament llengües en perill d'extinció segons l'Atles de les Llengües del Món en Perill de la UNESCO.[3][4]
Referències
modifica- ↑ «La lingua italiana, i dialetti e le lingue straniere Anno 2006». istat.it. Arxivat de l'original el 2012-07-22. [Consulta: 21 febrer 2018].
- ↑ «eml | ISO 639-3». iso639-3.sil.org. [Consulta: 21 agost 2021].
- ↑ «UNESCO Atlas of the World's Languages in danger». www.unesco.org. [Consulta: 21 agost 2021].
- ↑ «UNESCO Atlas of the World's Languages in danger». www.unesco.org. [Consulta: 21 agost 2021].
Enllaços externs
modifica
- Linguamundi Arxivat 2009-01-29 a Wayback Machine..
- Ethnologue.